divendres, 23 de setembre de 2011

DITA DE LA SETMANA

Quan la llibertat s’allunya, la vida es torna insípida i perd el seu sabor. Joseph Addison

JA NO TENIA

Ja no tenia

cap altra cosa

que aquell estiu


que no em deixava

i m’aclaparava.

Massa sol intens


massa claror, massa

brogit que eixordava que

m’empenyia i em duia lluny


a altres contrades

d’on abans fugia.

I on voldria


retrobar la pau,

el fred íntim

del silenci

Montserrat Abelló

SODADE


Segurament aquesta cançó és la més coneguda d’aquesta fantàstica cantant de les illes de Cap Verd. Cesaria Évora, la cantant dels peus descalços, va passar de malviure cantant en els bars del seu país a ser una cantant mundialment reconeguda.

http://www.youtube.com/watch?v=RhwmyfFpmLs&feature=related

SODADE
Quem mostra' bo
Ess caminho longe?
Quem mostra' bo
Ess caminho longe?
Ess caminho
Pa São Tomé
 
Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau
 
Si bô 'screvê' me
'M ta 'screvê be
Si bô 'squecê me
'M ta 'squecê be
Até dia
Qui bô voltà
 
Sodade sodade
Sodade
Dess nha terra Sao Nicolau.

TOUMANI DIABATE with BALLAKE SISSOKO: “Nouvelles Cordes Anciennes”

La kora és un instrument africà de corda típic de la zona de Mali. El primer disc de kora que es va enregistrar el van protagonitzar els pares de Toumani i Ballake l’any 1970 i es titulava “Cordes Annciennes”. Vint-i-set anys després Toumani Diabate i Ballake Sissoko van enregistrar aquest disc que està inspirat en el que van enregistrar els seus pares. Sembla ser que aquest disc es va enregistrar una mica per casualitat el 23 de setembre, dia de la independència de Mali al Palau de Congressos de Bamako, en una habitació revestida de marbre. El disc està format per duets de kora, no apareix cap més instrument, ni tan sols la veu de cap dels dos. El disc és d’una sonoritat impressionant, és un disc que ajuda a relaxar-se. En una primera audició pot semblar que és un disc estrany, sobretot si és la primera vegada que s’escolta la kora. Quan t’acostumés al seu so, cosa fàcil, és un plaer escoltar-la.

EL MITO DEL ETERNO RETORNO

Mircea Eliade

El romanès Mircea Eliade va ser un erudit que es va centrar en l’estudi de les religions de tot el món. Aquest llibre és un petit assaig sobre un mite. Entenem com a mite, en aquest cas, una tradició sagrada. En el pròleg se’ns diu que el subtítol d’aquest llibre seria “Introducció a una filosofia de la Història” i l’objecte d’aquest estudi són els mites i creences de les societats tradicionals, que es movien per la nostàlgia del retorn als orígens i eren rebels en contra del temps concret. Eliade ens parla de dues maneres d’entendre la historia, per una banda com un cercle que es va repetint i per altre la història com una línea recta. Aquestes dues maneres d’entendre la història de la humanitat se’ns explica en aquest petit assaig. En definitiva, aquest llibre està dirigit a tots aquells interessats per l’antropologia cultural i pel món de les religions en general

dijous, 15 de setembre de 2011

DITA DE LA SETMANA

Alguns creuen que per ser amics basta amb voler, com si per estar sa només calgués desitjar la salut (Aristòtil)

LA CENDRA I EL TREPIG

Un redol de silenci i, tot al voltant,

els embornals que s’empassen

el temps malmès, engrunat entre els dits.

Tanco els ulls. El que veig és cendra.

Tanta cendra que s’encastella i rossola

i s’obstina en una cega llei

d’esborrar, esborrar i esborrar-se.

El que és jo,

tanco els ulls i maldo per escoltar,

i finalment l’escolto,

un trepig gratuït. Una promesa?

Jordi Sarsanedas

FEEL LIKE GOING HOME

Aquesta melangiosa cançó és la que tanca l’únic disc que van fer els Notting Hillbillies, una banda paral·lela de musics que tenien la seva banda pròpia. Destaquen el guitarrista dels Dire Straits, Mark Knopfler, i Brendan Cooker, dels 5 O’clock Shadows, que és qui canta en aquest tema.

http://www.youtube.com/watch?v=FjMtxF6B630

Feel Like Going Home

Lord I feel like going home
I tried and I failed and I'm tired and weary
Everything I ever done was wrong
And I feel like going home

Lord I tried to see it through
But it was too much for me
And now I'm coming home to you
And I feel like going home

Cloudy skies are rolling in
And not a friend around to help me
From all the places I have been
And I feel like going home

Lord I feel like going home
I tried and I failed and I'm tired and weary
Everything I ever done was wrong
And I feel like going home

BUDGIE: An Ectasy Of Fumbling


Els Budgie van ser un power trio d’origen gal·lès format a Cardiff l’any 1968. La seva formació original la formaven Tony Bourge (guitarra), John Burkey Shelley (veu i baix) i Ray Phillips (bateria). Aquest disc és un recopilatori que va aparèixer l’any 1996. En aquest disc es troben les millors cançons dels Budgie, des de “Crash Course in Brain Surgery”, fins a “Nude Disintegration Parachust Woman” passant per les dues parts de “Napoleon Bona” o la increïble “You and I”. El so dels Budgie és un so proper al hard rock més potent i estaven influenciats com grups com els primers Black Sabbath, Led Zeppelin o el també power trio Cream. Anys després, ja desapareguts els Budgie, grans grups del heavy metal com Metallica i Iron Maiden van fer versions de temes seus. Tancant aquest doble CD, subtitulat The Definitive Anthology, dos temes en directe: “Superstar” i “Panzer Division Destroyed!”.

ELS PARES DEL DESERT

Joan Perucho

Aquest petit llibre publicat l’any 1998 és un llibre molt curiós. El títol del llibre fa referència a una sèrie d’homes, majoritàriament, i de dones, no gaires, que van començar a fer vida monàstica a tres deserts d’Egipte entre el segles IV i V. De totes maneres aquest llibre no fa un relat novel·lístic ni assagístic sobre els Pares del desert. Aquest llibre en la línia de Joan Perucho, és un llibre per aquells a qui els agrada descobrir coses noves siguin del tema que siguin. En el centenar llarg de pàgines que conformen aquest llibre es troben capítols breus extrets directament de La vida dels Sants Pares i transcrits directament en català antic, oracions, poemes de Joan Perucho pertanyents a un llibre, real o imaginari anomenat Itineraris d’Orient, que sembla que van ser escrits l’any 1985 i d’altres curiositats que només savis com Perucho coneixen. El llibre està dividit en tres parts: “Antecedents”, “Vides, saviesa, poesia” i “Ermitans de Catalunya”. Un llibre diferent, un llibre per assaborir.

dijous, 8 de setembre de 2011

DITA DE LA SETMANA

L’home que ha començat a viure seriosament per dintre, comença a viure més senzillament per fora. E. Heminway

EN LA BOIRA

EN LA BOIRA

És estrany passejar en la boira!

Solitaris són els matolls i les pedres,

cap arbre no veu els altres,

tots estan sols.

Un munt d’amics tenia en el món

quan encara hi havia llum a la meva vida;

ara que cau la boira

ja no se’n veu cap.

De veres, no és pas savi

aquell que no coneix la foscor

que indefugiblement i callada

el separa de tots.

És estrany passejar en la boira!

Viure és restar solitari.

Cap home no coneix els altres,

tothom està sol.

Hermann Hesse (Trad. Judith Vilar)

THE THRILL IS GONE

Aquesta cançó la va popularitzar B.B. King tot i que no es original seva. He triat una molt bona versió que va interpretar al festival de jazz de Montreaux l’any 1993 i, com a curiositat, una interpretació on el va acompanyar el tenor Luciano Pavarotti.

http://www.youtube.com/watch?v=4fk2prKnYnI

http://www.youtube.com/watch?v=xE_NEO2UfBQ&feature=related

THE THRILL IS GONE

The thrill is gone
The thrill is gone away
The thrill is gone baby
The thrill is gone away
You know you done me wrong baby
And you'll be sorry someday

The thrill is gone
It's gone away from me
The thrill is gone baby
The thrill is gone away from me
Although, I'll still live on
But so lonely I'll be

The thrill is gone
It's gone away for good
The thrill is gone baby
It's gone away for good
Someday I know I'll be open armed baby
Just like I know a good man should

You know I'm free, free now baby
I'm free from your spell
Oh I'm free, free, free now
I'm free from your spell
And now that it's all over
All I can do is wish you well.

HUMBLE PIE: Performance Rockin’ The Fillmore

Humble Pie va formar-se a finals dels anys seixanta. Els seus líders eren Steve Marriott (veu i guitarra) que venia del grup Small Faces i Peter Frampton que havia estat cantant i guitarra del grup The Herd. Els altres dos membres de la primera formació dels Humble Pie eren el baixista Greg Ridley, provinent dels Spooky Tooth i el bateria Jerry Shirley. Si en un principi el so del grup era una barreja increïble de boogie, blues, folk i tocs country, a poc a pocel so del grup es va anant fent cada cop més dur. L’any 1971 van enregistrar aquest disc en directe al Fillmore East La majoria de temes que apareixen en aquest disc són versions d’altres, només un tema és d’ells, es tracta de “Stone Cold Fever”. Entre la resta de temes cal destacar un tema de Willie Dixon, “I’m Ready”; la versió del tema de Ray Charles “Hallellujah, I Love Her So” de Ray Charles i l’extensa versió del tema de Dr. John, “I Walk On Gilded Splinters” que la van estirant fins a arribar als vint-i-tres minuts. Segurament aquest no serà el millor disc dels Humble Pie, però si un disc on poder assaborir la potencia d’aquest grup. Poc després d’aparèixer aquest disc, Peter Frampton va abandonar el grup i va iniciar la seva carrera en solitari durant la qual va enregistrar un parell d’àlbums que van tenir molt d’èxit.

CUENTOS REUNIDOS


William Faulkner

Aquest recull de contes va ser publicat per primera vegada l’agost de 1950 uns mesos abans que Faulkner fos anomenat Premi Nobel de literatura. Aquest recull de relats està format per quaranta-dos contes que estan agrupats per sis temes diferents: El camp, El poble, La terra inexplorada, La terra erma, La terra intermèdia i Allén. Aquest volum no recull tots els relats que va escriure Faulkner, potser són una tercera part de tots els que va escriure; senzillament es tracta d’una selecció feta pel mateix autor de manera que tot i ser un recull de relats es pogués llegir com si es tractés d’una novel·la. Per a tots aquells que no han llegit mai cap obra de William Faulkner tenen amb aquest volum una manera d’apropar-se a l’obra d’aquest immens autor d’una manera més lleugera que llegint una novel·la seva. Faulkner va escriure molts dels seus relats per a revistes, amb la qual cosa la lectura d’aquest relats és molt més senzilla que la lectura de les seves novel·les. De totes maneres s’ha de dir que la redacció d’aquests relats està de la manera magistral com escriu Faulkner. Al final d’aquest recull de relats hi apareixen una sèrie de notes que fan referència a cadascun dels relats i ajudant al lector a situar-se. En definitiva, unes set-centes pàgines per gaudir i no parar de la meravellosa literatura de William Faulkner.