dimarts, 8 de juny de 2010

Dita de la setmana

La lluita de l’esser humà contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit. (M. Kundera)

EN UNA CIUTAT ESTRANJERA

No pots parlar perquè ningú coneix el teu idioma.

Només fixant la vista o amb cops d’ull

has de captar l’actitud d’allò que mires.

cap conversa és sorprenent:

els sorolls poden trobar-te però mai el llenguatge.

Ara has envoltat aquest silenci, mirant fixament

amb tota la subtilesa de la vista.

Els sorolls poden atrapar-te l’oïda

però l’ull discerneix.

Com algú

que en girar sobre el seu colze

i en aquest llarg exili de la lluna

toca a algú altre en la nit.

Elizabeth Jeninngs

AS THE YEARS GO PASSING BY


Aquest potser no és el millor blues de la història d’aquesta música, però si és un dels meus preferits. He triat una versió d’Albert King amb R. Gallagher al festival de Montreaux, una de Jimmy Johnson i una de Santana, en directe, al Fillmore, quan es dedicava a fer bona música i no les horterades que fa ja uns quants anys. Aquell que trobi la versió que van enregistrar Mick Clarke i Lou Martin trobarà una joia!!!!

A. King & R. Gallagher

http://www.youtube.com/watch?v=kQrTdPTQPxw&feature=related

Jimmy Johnson Blues Band

http://www.youtube.com/watch?v=vbyGoVWVCZc&feature=related

Santana

http://www.youtube.com/watch?v=fhI1ozGY8fs&feature=fvw

AS THE YEARS GO PASSING BY (Albert King)

There is nothing I can do, if you leave me here to cry.
There is nothing I can do, if you leave me here to cry.
My love will follow you, as the years go passing by.

I gave you all I own, that's one thing you can't deny.
I gave you all that I own, that's one thing you can't deny.
You know my love will follow you, as the years go passing by.

I’m gonna leave it up to you, so long, so long, goodbye.
I’m gonna leave it up to you, so long, so long, goodbye.
My love, my love will follow you, as the years go passing by.

MENTRE ELS ANYS VAN PASSANT

No hi puc fer res, si em deixes per anar a plorar.
No hi puc fer res, si em deixes per anar a plorar.
El meu amor et seguirà, mentre els anys van passant..

Et dóno tot el que el que posseeixo, sí, saps que això no ho pots negar.

Sí, et dóno tot el que posseeixo, i saps que això no ho pots negar.

El meu amor et seguirà, mentre els anys van passant.

T’ho deixo a les teves mans, a reveure, adéu-siau
T’ho deixo a les teves mans, a reveure, adéu-siau
El meu amor et seguirà, mentre els anys van passant.


Trad. Albert Llussà

EDDIE BOYD: 7963 South Rodes

Durant els anys seixanta molts músics de blues van anar a Anglaterra a enregistrar discs amb músics blancs aficionats al blues. Són coneguts els enregistraments de Champion Jack Dupree, Chuck Berry, Willie Dixon, Howlin Wolff, etc. Aquest disc del pianista d’Eddie Boyd està enregistrat amb els músics de Fleetwood Mac d’aquella època, és a dir: Peter Green, Mick Fleetwood, etc. Aquests músics blancs aficionats al blues de Chicago acompanyen a Eddie Boyd sense aportar gaire el so dels Fleetwood, només fan realment de banda d’acompanyament. Aquest segon disc d’Eddie Boyd a Anglaterra, és una joia de fusió entre músics de blues d’una banda i altra de l’Atlàntic.

BILLIE HOLIDAY


Lady Sings the Blues. Memorias

Tusquets .Barcelona 1988

Billie Holiday és el nom per el qual coneixem una de les veus més impressionants del jazz. El seu nom veritable va ser Eleanora Holiday. Aquesta biografia va ser escrita pel pianista i amic seu, William Dufty al dictat d’ella. La vida de Billi Holiday és una vida amb moltes cares diferents, hi ha moments de glòria barrejats amb moments de sordidesa. La biografia comença així: “ El meu pare i la meva mare eren un parell de nanos quan es van casar. Ell tenia divuit anys, ella setze i jo tres”. Amb aquest començament ja ens podem imaginar que ens trobarem més endavant. La gran Billi Holiday, que havia omplert locals i locals, va morir, als 54 anys, en la més absoluta solitud, en un hospital de Nova York on havia estat detinguda per possessió de drogues.

dimarts, 1 de juny de 2010

DITA DE LA SETMANA

L’amistat comença on acaba o quan s’acaba l’interès. Ciceró

VOY A DORMIR

Dientes de flores, cofia de rocío
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos encardados.
Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito,

déjame sola: oyes romper los brotes…
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides…Gracias. Ah, un encargo:

si él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido…


Alfonsina Storni

ALFONSINA Y EL MAR


Aquesta cançó és un homenatge a la poetessa argentina Alfonsina Storni qui es va suïcidar l’any 1938 llançant-se al mar. En la cançó apareixen elements del darrer poema que va escriure “Voy a dormir” on s’entreveu que després d’escriure aquest poema es suïcidaria. La primera versió que he triat és la que va fer Mercedes Sosa, és la primera cantant que va enregistrar aquesta cançó. Després he triat una versió jazzística que interpreta Federico Lechner Tango y Jazz Trio. I per acabar una versió aflamencada interpretada pel també argentí Andrés Calamaro qui acaba la cançó amb “Zamba de mi esperanza”.

http://www.goear.com/listen/c9dfd62/alfonsina-y-el-mar-mercedes-sosa

http://www.goear.com/listen/8bd8a85/alfonsina-y-el-mar-federico-lechner-tango-y-jazz-tr%C3%ADo

http://www.goear.com/listen/05aac68/alfonsina-y-el-mar-andres-calamaro

ALFONSINA Y EL MAR

Por la blanda arena que lame el mar

su pequeña huella no vuelve más,

un sendero solo de pena y silencio llegó

hasta el agua profunda.

Un sendero solo de penas mudas llegó

hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó

qué dolores viejos, calló tu voz

para recostarte arrullada en el canto

de las caracolas marinas.

La canción que canta en el fondo oscuro del mar la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad,

¿qué poemas nuevos fuiste a buscar?

Una voz antigua de viento y de sal

te requiebra el alma y la está llevando

y te vas hacia allá como en sueños,

dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevarán

por caminos de algas y de coral

y fosforescentes caballos marinos harán

una ronda a tu lado.

Y los habitantes del agua van a jugar

pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más,

déjame que duerma nodriza en paz

y si llama él no le digas que estoy

dile que Alfonsina no vuelve.

Y si llama él no le digas nunca que estoy,

di que me he ido.

TOM WAITS: Orphans


Àlbum triple on cada disc te un títol: el primer s’anomena Brawles (esvalotadors) i està ple de Rhythm & Blues, blues del sud, amb unes gotes de country i soul, i una petita dosi de les anomenades worksongs d’on va sorgir més tard el blues. El segon, Bawlers (cridaners), tot i el seu títol, és més suau amb balades tristes i blusos arrossegats i algun toc de country & western melangiós. El tercer porta el nom de (Bastards) està format per temes que recorden el Tom Waits del disc Bone machine i similars, dur, aspre, agre, però ple de força i potència. En definitiva, Brawles, Bawlers i Bastards, conformen Orphans una obra mestra de Tom Waits.

PRIMERA FUGA


Valentí Puig

Ed. 62. 127 pàgs

L’any 1997, Valentí va publicar Primera fuga, la seva tercera novel·la. Es tracta d’una breu novel·la que ens retrata un adolescent de la burgesia mallorquina durant un estiu de començaments dels anys seixanta. És un text que pot semblar molt senzill sense ser-ho i que està ple de poesia. En aquesta novel·la, Puig ens narra l’acostament de Tomàs, el jove protagonista, a la vida intel·lectual i sexual. A poc a poc va coneixent el món dels adults del que aviat en formarà part. El seu aprenentatge és un aprenentatge visual i solitari doncs aprèn del que veu i del que va sentint dir, doncs cap membre de la seva família li explica res. Els adults que envolten a Tomàs, en especial el pare, la mare i un oncle són els seus referents del món adult i un amic malalt que té li ensenyarà coses que Tomàs no en sap, però ho farà de manera molt crua de manera que tots aquests descobriments el sobtaran molt més.