dilluns, 24 de maig de 2010

LA DITA DE LA SETMANA

La llibertat és un luxe que no tothom pot permetre’s. (O. Von Bismark)

AS TIME GOES BY

Recorda els besos,

la poca llum amable del cafè,

una cançó:

res no destorba

les coses que moren en nosaltres.

Passa el temps

però resta el teu somriure,

la teva companyia.

Josep M.Fulquet

CHIMES OF FREEDOM

Una de les cançons de Dylan que més m’agraden i que no acostuma a versionar ni a cantar en els seus concerts. Una cançó llarga, fantàstica i, em sembla, que una mica oblidada. Una lletra molt més dura i punyent que moltes de més les famoses d'ell, potser aquesta fa massa mal...i no convé recordar-la. He penjat una versió dels Byrds que van fer per al seu primer LP, i una de molt potent de B. Springsteen, a més a més de l'original de Dylan.


http://www.goear.com/listen/0729816/chimes-of-freedom-bob-dylan


http://www.goear.com/listen/541abc3/chimes-of-freedom-bruce-springsteen

http://www.goear.com/listen/dd798c1/chimes-of-freedom-the-byrds

CHIMES OF FREEDOM

Far between sundown's finish
an' midnight's broken toll
We ducked inside the doorway,
thunder crashing
As majestic bells of bolts
struck shadows in the sounds
Seeming to be the chimes
of freedom flashing
Flashing for the warriors
whose strength is not to fight
Flashing for the refugees
on the unarmed road of flight
An' for each an' ev'ry underdog
soldier in the night
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

In the city's melted furnace,
unexpectedly we watched
With faces hidden
while the walls were tightening
As the echo of the wedding bells
before the blowin' rain
Dissolved into the bells
of the lightning
Tolling for the rebel,
tolling for the rake
Tolling for the luckless,
the abandoned an' forsaked
Tolling for the outcast,
burnin' constantly at stake
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

Through the mad mystic hammering
of the wild ripping hail
The sky cracked its poems
in naked wonder
That the clinging of the church bells
blew far into the breeze
Leaving only bells of lightning
and its thunder
Striking for the gentle,
striking for the kind
Striking for the guardians
and protectors of the mind
An' the unpawned painter
behind beyond his rightful time
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

Through the wild cathedral evening
the rain unraveled tales
For the disrobed faceless
forms of no position
Tolling for the tongues
with no place to bring their thoughts
All down in taken-for-granted
situations
Tolling for the deaf an' blind,
tolling for the mute
Tolling for the mistreated, mateless mother,
the mistitled prostitute
For the misdemeanor outlaw,
chased an' cheated by pursuit
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

Even though a cloud's white curtain
in a far-off corner flashed
An' the hypnotic splattered mist
was slowly lifting
Electric light still struck like arrows,
fired but for the ones
Condemned to drift
or else be kept from drifting
Tolling for the searching ones,
on their speechless, seeking trail
For the lonesome-hearted lovers
with too personal a tale
An' for each unharmful, gentle soul
misplaced inside a jail
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

Starry-eyed an' laughing
as I recall when we were caught
Trapped by no track of hours
for they hanged suspended
As we listened one last time
an' we watched with one last look
Spellbound an' swallowed
'til the tolling ended
Tolling for the aching ones
whose wounds cannot be nursed
For the countless confused, accused, misused,
strung-out ones an' worse
An' for every hung-up person
in the whole wide universe
An' we gazed upon
the chimes of freedom flashing.

CAMPANADES DE LLIBERTAT

Ja tard, entre el final de la posta de sol
i el trencar de la mitjanit,
entràrem ràpidament dins el pòrtic,
un tro retrunyent,
mentre majestuoses campanades de llampecs
infonien ombres als sons
semblant ser els repics
de llibertat llampeguejant.
Llampeguejant pels guerrers
la força dels quals no és per a lluitar.
Llampeguejant pels refugiats
en l'inerme camí de la fugida
i per tots i cadascun dels desvalguts
soldats en la nit
i nosaltres contemplàvem
les campanades de llibertat flamejant.

En el forn de fosa de la ciutat
vam observar inesperadament
amb les cares ocultes,
mentre els murs s'estrenyien,
mentre l'eco de les campanes de noces
abans de la tempesta
es dissolia en les campanes
del llampec.
Repicant pel rebel,
repicant pel llibertí
repicant pel dissortat,
l'abandonat i el desemparat
repicant pel proscrit,
que crema constantment en la estacada
i nosaltres contemplàvem
els repics de llibertat flamejant.

A través del boig martelleig místic
de la bàrbara calamarsada salvatge
el cel va desxifrar els seus poemes
en nu prodigi
que el so de les campanes de l'església
va bufar cap a la brisa
deixant només les campanes del llampec
i el seu tro.
Repicant pel benigne,
repicant pel bondadós,
repicant pels guardians
i els protectors de l'esperit
i pel pintor desempenyorat
amagat més enllà de la seva època
i nosaltres contemplàvem
els repics de llibertat flamejant.

En la salvatge catedral de la vesprada,
la pluja va desxifrar històries
per a les nues formes sense
rostre ni posició,
repicant per les llengües
sense lloc on dur els seus pensaments,
totes atrapades en situacions
donades per descomptat
repicant pel sord i el cec,
repicant pel mut,
per la maltractada mare soltera
i la mal anomenada prostituta,
pel proscrit per delicte menor,
perseguit i estafat en la caça
i nosaltres contemplàvem
els repics de llibertat flamejant.

Fins i tot un teló de blanc núvol
espurnejà en una llunyana cantonada
i les hipnòtiques taques boiroses
es van elevar lentament,
la llum elèctrica encara colpejava com fletxes,
totes enceses excepte per aquells
condemnats a anar a la deriva
o aquells que són retinguts en el corrent,
repicant pels exploradors,
en el seu mut corriol de recerques
pels amants, cors solitaris,
amb la seva història molt personal
i per cada ànima innocent, amable,
immerescudament entre reixes
i nosaltres contemplàvem
els repics de llibertat flamejant.

Ingenus i somrient
recordo que vam ser capturats
atrapats fora del temps
perquè aquest seguia suspès
mentre escoltàvem per darrer cop
miràvem per última vegada
fetillats i consumits
fins que el repic va plegar,
repicant pels afligits
les ferides dels quals no poden ser guarides
pels incomptables confosos, acusats, maltractats,
trepitjats i altres amb pitjor sort
i per cada persona penjada
en tot l'ample univers
i nosaltres contemplàvem
els repics de llibertat flamejant.

THE BAND: Rock of Ages

The Band van començar amb el nom The Hawks, un grup desconegut que va acompanyar Bob Dylan en una sèrie d’enregistraments abans que Dylan desaparegués després d’un accident de moto. La reaparició de Dylan, va ser el doble vinil anomenat The Basement Tapes, on l’acompanyaven els membres de The Hawks. A partir d’aquest moment van passar a anomenar-se The Band, i van enregistrar el seu primer LP: “Music from Big Pink”. Després de publicar les seves dues millors obres, “Stage Fright” i “Cahoots”, va aparèixer el doble vinil en directe anomenat “Rock of ages”, un disc que recull en directe tot allò que havia estat, i és una meravella dels The Band.

L’ESPECTRE SE’N VA

Philip Roth

Ed. La Magrana


Philip Roth és un escriptor nord-americà que fa anys que aspira al Nobel de literatura, i que crec que tard o d’hora l’obtindrà. L’any 2007 va publicar L’espectre se’n va, una novel·la on un dels seus personatges habituals, Nathan Zuckerman, retorna a Nova York després d’onze anys d’haver fugit al camp, lluny dels mitjans de comunicació, de les amenaces terroristes i de les dones. És un home aïllat que només es dedica a escriure. Nathan Zuckerman sembla ser l’alter ego de Philip Roth. En aquesta novel·la s’estableix una relació entre Nathan i quatre personatges: una parella amb qui intercanvia la seva casa al poble amb l’apartament d’ells; una vella amiga de Zuckerman, i un jove molt interessat en la investigació literària. Zuckerman és un escriptor acabat d’operar de la pròstata que s’enfronta al seu envelliment. Amb aquesta novel·la, Roth acaba la saga del personatge Zuckerman. Sembla ser, que en les novel·les on apareix Nathan Zuckerman les anècdotes són pròpies de l’autor.

dilluns, 17 de maig de 2010

DITA DE LA SETMANA

La llengua resisteix perquè és tova; les dents cedeixen perquè són dures.(Proverbi xinés)

CORS DE "LA PEDRA"


I
L’Àliga apareix al més alt del Cel. El Caçador amb els seus gossos prossegueix el seu circuit. Oh, revolució perpetua d’estels configurats. oh perpetua repetició d’estacions determinades, oh món de primavera i tardor, naixement i mort! El cicle interminable d’idea i acció, invenció inacabable, experiment sense fi, du coneixement del moviment, però no de la quietud; coneixement del llenguatge, però no del silenci; coneixement de les paraules, i ignorància de la Paraula. Tot el nostre coneixement ens apropa a la nostra ignorància. tota la nostra ignorància ens acosta a la mort, però la proximitat de la mort no ens acosta a DÉU. On és la vida que hem perdut vivint? On és la saviesa que hem perdut en coneixement? On és el coneixement que hem perdut en informació? Els cicles del Cel en vint segles ens allunyen de DÉU i ens acosten a la Pols.

T.S. Eliot (fragment del primer poema de Cors de “La Pedra”)

LA CHICA DE AYER

Aquesta és una de les millors cançons del pop espanyol de tots els temps. La van crear i fer famosa els Nacha Pop, i els Gigolo Aunts van fer una versió en anglès

LA CHICA DE AYER

Un día cualquiera no sabes qué hora es,
te acuestas a mi lado sin saber por qué.
Las calles mojadas te han visto crecer
y con tu corazón estás llorando otra vez.
Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer
jugando con las flores en mi jardín.
Demasiado tarde para comprender,
chica, vete a tu casa, no podemos jugar.

La luz de la mañana entra en la habitación,
tus cabellos dorados parecen el sol.
Luego por la noche al Penta a escuchar
canciones que consiguen que te pueda amar.

Me asomo a la ventana, eres la chica de ayer.
Demasiado tarde para comprender.
Mi cabeza da vueltas persiguiéndote.
Mi cabeza da vueltas…

http://www.goear.com/listen/a657f24/the-girl-from-yesterday-%28la-chica-de-ayer%29-gigolo-aunts-

http://www.goear.com/listen/2ced263/la-chica-de-ayer-nacha-pop

WISHBONE ASH: Argus



Argus és el tercer llarga durada dels Wishbone Ash, i segurament el millor d’aquesta banda. Va sortir l’any 1972 tres anys deprés de la formació del grup. La característica més destaca dels Wishbone Ash era la presència de dues guitarres solistes, la d’Andy Powell i la de Ted Turner. Argus va ser pensat com un àlbum conceptual i on els seus dos guitarres es llueixen en tots els temes però especialment “This Was”, tema que obra el disc, i a “Leaf and Stream”. Cal destacar la barreja entre els moments suaus dels disc i els moments plens de potència guitarrera. Altre dels temes més brillants d’Argus és “Throw Down the Sword”. Les influències de Led Zeppelin, Free o Pink Floyd es deixen a veure en escoltar aquest fantàstic disc.

FREDERICK


Leo Lionni

Ed. Lumen. 30 pàgs.

Frederick és un llibre pensat per a nens. Frederick és un ratolí poeta, i aquest conte és una manera d’explicar als mes petits què és un poeta i què és la poesia, cosa molt difícil. Tot i que el llibre, en format d’àlbum infantil, està destinat als més petits, crec que molts de grans podem gaudir-ne. Un llibre que diu més en trenta pàgines plenes d’il·lustracions que alguns tractats de poesia. La traducció en català és de M. Aurèlia Capmany i la castellana d’Ana Maria Matute.

diumenge, 9 de maig de 2010

DITA DE LA SETMANA

Tingues més del que mostres; parla menys del que saps. William Shakespeare

HI HA ENCÀRRECS..


Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.
Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred
i aguardar, sense son, tota la nit així,
fins que el dubte s’acabe, fins que la nit s’acabe.
Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.
De tot açò, gemecs, les mans apegaloses,
el crit sense resposta, el silenci, la fúria.
Vicent Andrés Estellés (de L’Hotel París)

SI SE CALLA EL CANTOR


Aquesta cançó és original d’Horacio Guaraní però que ha cantat moltíssima gent. He triat una versió que canta l’autor amb la grandíssima Mercedes Sosa, una d’un grup anomenat Los Altamirano i una versió molt curiosa d’un grup, que he trobat per internet, anomenat Los Mariachis Fumetas. Aquesta cançó és un cant, més que als cantants, als poetes. Una meravella que mai m’he cansat d’escoltar.

http://www.goear.com/listen/a7dad4b/si-se-calla-el-cantor-mercedes-sosa

http://www.goear.com/listen/0daf033/si-se-calla-el-cantor-los-altamirano

http://www.goear.com/listen/6dd3326/si-se-calla-el-cantor-mariachis-fumetas

Si se calla el cantor

Si se calla el cantor calla la vida
porque la vida, la vida misma es todo un canto
si se calla el cantor, muere de espanto
la esperanza, la luz y la alegría.

Si se calla el cantor se quedan solos
los humildes gorriones de los diarios,
los obreros del puerto se persignan
¿quién habrá de luchar por su salario?

Que ha de ser de la vida si el que canta
no levanta su voz en las tribunas
por el que sufre, por el que no hay
ninguna razón que lo condene a andar sin manta

Si se calla el cantor muere la rosa
de que sirve la rosa sin el canto
debe el canto ser luz sobre los campos
iluminando siempre a los de abajo.

Que no calle el cantor porque el silencio
cobarde apaña la maldad que oprime,
no saben los cantores de agachadas
no callarán jamás de frente al crimen.

Que se levanten todas las banderas
cuando el cantor se plante con su grito
que mil guitarras desangren en la noche
una inmortal canción al infinito.

Si se calla el cantor . . . calla la vida.

JOHNNY WINTER: "Second Winter"


El segon disc del guitarrista de blues-rock, Johnny Winter, va sortir l’any 1970. És un disc que té una peculiaritat, és un LP doble amb només tres cares enregistrades. Quan Johnny Winter i la seva banda van anar a enregistrar el disc portaven una quantitat de material que no hi cabia en un LP però tampoc donava per a un doble vinil. En conseqüència, es va editar el primer doble vinil amb tres cares. Els membres del grup eren :Johnny Winter: veu, guitarra i mandolina, Edgar Winter: piano, orgue, clavicordi i saxo alt, “Uncle” John Hunter: percussió i Tommy Shannon: baix. Aquest disc és una explosió brillant i nítida de blues rock. Per a mi hi ha tres temes que destaquen per davant de la resta, el que obre el disc; una versió potent de “Johnny B. Goode” i una versió impressionant del tema de Bob Dylan “Higway 61”. Una meravella pels amants del blues elèctric i de les guitarres plenes d’energia i potència.

El ARCA DE AGUA


E. L. Doctorow

Muchnick editores. 318 pàgs.


Doctorow ha treballat com a lector i editor de varies editorials i com a professor universitari a diferents universitats americanes. Un tema recurrent en les seves novel·les és la presentació de les diferents etapes de la historia dels Estats Units on hi aboca abundant crítica social. Un altra característica de les novel·les de Doctorow és la barreja que fa de ficció i realitat. Entre les seves novel·les més destacades trobem Ragtime, Les aventures d’Augie March i La gran marxa. El arca de agua és una novel·la amb cert aire gòtic i que te certes pinzellades de novel·la policíaca i de misteri. Hi ha qui la qualificada de novel·la negra, opinió de la que discrepo. La novel·la parteix d’una investigació sobre la desaparició d’un reporter l’any 1871 i a poc a poc va adquirint un cert aire de misteri. El protagonista de la novel·la, en un moment determinat, sembla veure pel carrer al seu pare mort fa uns anys. Però no només apareix aquest mort sinó que aniran apareixent d’altres. Doctorow resol de manera brillant el final de la novel·la que semblava difícil de tancar i ho fa de manera molt enginyosa.

dimarts, 4 de maig de 2010

DITA DE LA SETMANA

Compra allò necessari, no allò convenient.(Ovidi)

SI UNA TARDA…

Si una tarda

plou la tristesa i lluen sota el baf

les carrosseries dels cotxes, tot creuant

els semàfors, el fang i el fàstic

de la ciutat humida;

si una tarda

un surt cansat de fer feina i plou,

i plou la tristesa i plou tant que els cecs

s’arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,

com pot un aguantar els ulls de les nines

boges, els ulls de les nines lletges!

La letargia, la tarda, la pluja, la pena,

l’esfondrament general,

el neguen tant a un, que un s’aferra,

a on sigui, a una cançoneta grisa i d’amor,

brufada d’esperit.

Miquel Bauçà

OH, WELL! Fleetwood Mac


Un dels millors temes del primers Fleetwood Mac. Aquest grup va començar a fer música molt propera al blues britànic, gràcies a la gran afició pel blues que tenia el seu gran guitarrista Peter Green. Aquest tema va aparèixer a un dels seus discs que més m’agraden: Then Play On. D’aquest tema es van publicar dues versions, l’original que dura uns vuit minuts i una versió single més reduïda. Com a versions, he triat una de molt curiosa i molt potent de Tom Petty; i una fantàstica versió que van fer l’any 1979 una banda de Detroit anomeda The Rockets.

http://www.goear.com/listen/514d0af/oh-well-%287:57%29-fleetwood-mac

http://www.youtube.com/watch?v=735dXdC7i9A

http://www.youtube.com/watch?v=SzQtW81SYpE


OH, WELL!

I can't help about the shape I'm in
I can't sing, I ain't pretty and my legs are thin
But don't ask me what I think of you
I might not give the answer that you want me to

Oh well

Now, when I talked to God I knew he'd understand
He said, "Stick by my side and I'll be your guiding hand
But don't ask me what I think of you
I might not give the answer that you want me to"

Oh well.

PREMIATA FORNERIA MARCONI. “Per un amico”


Premiata Forneria Marconi va ser un grup Itàlia de rock simfònic dels anys setanta. En aquells anys, a Itàlia van sorgir força grups en la seva mateixa línia que varem tenir força èxit, com per exemple Le Orme, Banco del Mutuo Soccorso o Perigeo. Els P.F.M van ser el grup capdavanter del rock simfònic italià. El seu nom el van agafar de la pastisseria més famosa de la seva ciutat, Brecia. L’any 1972 van publicar els seus dos primers discs: Storia d’un minuto i Per un amico. Aquest darrer és ple d’influències d’Emerson, Lake & Palmer, Jethro Tull, King Crimson, Genesis i la resta de grups de rock simfònic i progressiu de l’època. El que diferencia els grups simfònics italians i d’altres indrets mediterranis són precisament el toc fresc del mediterrani. Per un amico és un dels grans discs del rock simfònic italià de començaments dels anys setanta.

ALLÒ QUE VAIG ESTIMAR


Siri Hustvedt Angle Editorial Siri Hustvedt és poeta, assagista i novel•lista. Allò que vaig estimar va ser la seva tercera novel•la. Aquesta novel•la, escrita de manera excepcional, agrada a tota mena de persones mínimament afeccionades a la lectura, com he pogut comprovar personalment. Cinc són els personatges principals de la novel•la, dos homes i tres dones. Allò que vaig estimar és una reflexió sobre l’amor i sobre l’art que captiva des de el primer moment i et fa gaudir de la seva lectura fins al final. Altres temes que toca l’autora són la pèrdua d’essers estimats, la traïció i la creació artística. Allò que vaig estimar està escrita com un thriller psicològic ple de força que convida a reflexionar sobre certs temes i a veure les coses des de diferents punts de vista. Una novel•la inoblidable.