dimecres, 31 de març de 2010

Les paraules estan plenes de falsedat o d’art; la mirada és el llenguatge del cor. (William Shakespeare)

POSTA

Del vaixell de les veles de zèfir

l’irradiador de proa

ha xuclada la sang del sol

morent al mar.

Rovell d’ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s’aquieta en verd

i en blau

i en blanc

I la terra s’emporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:

- Mariner mariner

si pren vol la gavina

allunya’t del rocam

que el vaixell de les veles de zèfir

bell corsari

se’n va.

Carregat a coberta del réflex de la lluna.

Joan Salvat-Papasseit

LIKE A HURRICANE

"Like a Hurricane" és una cançó de les més conegudes de Neil Young. Pertany al seu disc Everybody Knows This Is No Here. Com a versió alternativa he triat una versió instrumental del malaguanyat Marc Grau.

http://www.goear.com/listen/8f18354/like-a-hurricane-neil-young

http://www.goear.com/listen/b30e83e/com-un-hurac%C3%A3%C2%A0-marc-grau

"Like A Hurricane"

Once I thought I saw you
in a crowded hazy bar,
Dancing on the light
from star to star.
Far across the moonbeam
I know that's who you are,
I saw your brown eyes
turning once to fire.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

I am just a dreamer,
but you are just a dream,
You could have been
anyone to me.
Before that moment
you touched my lips
That perfect feeling
when time just slips
Away between us
on our foggy trip.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

You are just a dreamer,
and I am just a dream.
You could have been
anyone to me.
Before that moment
you touched my lips
That perfect feeling
when time just slips
Away between us
on our foggy trip.

You are like a hurricane
There's calm in your eye.
And I'm gettin' blown away
To somewhere safer
where the feeling stays.
I want to love you but
I'm getting blown away.

MICK CLARKE & LOU MARTIN: “Happy Home”



Mick Ckarke i Lou Martin són dos músics anglesos molt relacionats amb el blues britànic. Tots dos van començar al grup Killing Floor, i quan aquest grup, amb només dos LP’s es va desfer, cadascú va tirar pel seu cantó. Mick Clarke va muntar la seva pròpia banda, l’anomenada Mick Clarke Band, i Lou Martin va passar a ser el teclista del gran guitarra irlandés Rory Gallagher. L’any 1997 van enregistrar aquest disc plegats. Es tracta d’un recull de temes de blues d’ells i de clàssics com poden ser Walter Jacobs, Chuck Berry,etc. Jo estic enganxat, des del primer dia que vaig escoltar-lo, de la versió que fan del clàssic de Deadric Malone “As The Years Go Passing By”, a més de ser un dels meus blusos preferits, aquests dos músics fan una versió diferent, instrumental, on la guitarra i el piano es van contestant l’un a l’altra. Una meravella!!!!!

TRISTOS TRÓPICS


Claude Levi-Strauss
Ed. Anagrama
Tristos trópics és una obra que Claude Levi-Strauss va escriure l’any 1955, en la qual explica els seus viatges per Brasil. És bàsicament un llibre de viatges, però és molt més que això; és un acostament a l’etnografia, a l’etnologia i a una reflexió sobre elles. Cal dir que la prosa que fa servir Levi-Strauss és digne de qualsevol autor literari i això fa que un llibre amb aires filosòfics sigui molt llegidor. l’autor és una part molt important per aconseguir que les idees de l’autor arribin amb claredat al lector. L’aspecte més positiu que trobo en aquest llibre és la claredat d’exposició de l’autor. La seva prosa senzilla, de frases breus i concretes, fa que el lector es vagi amarant del que està sentint l’autor. D’altra banda, el fet que l’autor mai es doni per satisfet i vagi fent-se preguntes constantment provoca que, tot i que Levi-Strauss és un intel•lectual reconegudíssim, se’ns faci una persona propera, al nostre abast, que ens dóna les pistes de com analitzar tot allò que ens envolta fins a fer-nos veure que allò que tenim davant nostre cada dia no és només allò que sembla, sinó moltes més coses que hem d’esbrinar gaudint-ne.

diumenge, 21 de març de 2010

DITA DE LA SETMANA

Les cadenes de la esclavitud només lliguen les mans: és la ment la que fa a l’home lliure o esclau. (Franz Grillparzer)

JO SÉ QUE TINC UNA TIRADA ALS SOMNIS

Jo sé que tinc una tirada als somnis

i m’hi complico

- sento encara xisclar el vent

de la tardor fent moure les arbredes de la infància-.

Però fa temps que també sento

que estic ben mort encara que el forense

no va certificar a l’hora deguda el meu decés.

I per això, de nit, passejo, solitari,

pel vell casal en runes

d’un altre temps quimèric.

No hi ha dia per mi quan obro els porticons.

Joan Vinyoli

THE LONESOME DEATH OF HATTIE CARROLL


Torno a Dylan. Avui un tema que va enregistrar al disc The Times They are changin. Aquesta cançó esta feta a partir d’un fet real: Hattie Carroll era una camarera negra d’un hotel de Baltimore. Un dia, quan estava a punt de tancar el bar de l’hotel, un client va demanar-li una darrera copa i com, sembla ser, que Hattie va trigar en servir-lo, el client es va emprenyar i va a començar a colpejar-la amb el seu bastó. El client en qüestió era William Deveraux Zantzinger, un terratinent d’una plantació de tabac a la Louisina, de 24 anys. A conseqüència d’aquells cops, la cambrera va tenir una hemorràgia cerebral i, juntament als seus problemes de salut, va morir a les poques hores. Zantzinger va ser condemnat ...a sis mesos de presó i 500 dòlars de multa. Al cap de tres mesos era al carrer... He triat tres versions del mateix Dylan que és el millor versionant-se a ell mateix i una versió dels BMRC que, tot i curiosa, no és una gran versió.

London 2003

http://www.youtube.com/watch?v=6SBxLq8sLIs&feature=related

“Videoclip” 1964

http://www.youtube.com/watch?v=pFlSWztZBj4&feature=related

Paris 2007

http://www.youtube.com/watch?v=0KxAnwE_wPk&feature=related

BRMC 2007

http://www.youtube.com/watch?v=AabwZ9wtHao&feature=related

THE LONESOME DEATH OF HATTIE CARROLL

William Zanzinger killed poor Hattie Carroll
With a cane that he twirled around his diamond ring finger
At a Baltimore hotel society gath'rin'
And the cops were called in and his weapon took from him
As they rode him in custody down to the station
And booked William Zanzinger for first-degree murder
But you who philosophize disgrace and criticize all fears
Take the rag away from your face
Now ain't the time for your tears.

William Zanzinger who at twenty-four years
Owns a tobacco farm of six hundred acres
With rich wealthy parents who provide and protect him
And high office relations in the politics of Maryland
Reacted to his deed with a shrug of his shoulders
And swear words and sneering and his tongue it was snarling
In a matter of minutes on bail was out walking
But you who philosophize disgrace and criticize all fears
Take the rag away from your face
Now ain't the time for your tears.

Hattie Carroll was a maid in the kitchen
She was fifty-one years old and gave birth to ten children
Who carried the dishes and took out the garbage
And never sat once at the head of the table
And didn't even talk to the people at the table
Who just cleaned up all the food from the table
And emptied the ashtrays on a whole other level
Got killed by a blow, lay slain by a cane
That sailed through the air and came down through the room
Doomed and determined to destroy all the gentle
And she never done nothing to William Zanzinger
And you who philosophize disgrace and criticize all fears
Take the rag away from your face
Now ain't the time for your tears.

In the courtroom of honor, the judge pounded his gavel
To show that all's equal and that the courts are on the level
And that the strings in the books ain't pulled and persuaded
And that even the nobles get properly handled
Once that the cops have chased after and caught 'em
And that ladder of law has no top and no bottom
Stared at the person who killed for no reason
Who just happened to be feelin' that way witout warnin'
And he spoke through his cloak, most deep and distinguished
And handed out strongly, for penalty and repentance
William Zanzinger with a six-month sentence
Oh, but you who philosophize disgrace and criticize all fearsv
Bury the rag deep in your face
For now's the time for your tears.

LA MORT SOLITÀRIA DE HATTIE CARROLL

William Zantzinger va matar la pobra Hattie Carroll
amb el bastó que feia girar amb el seu dit ple d'anells,
en un hotel de Baltimore on es reunia l'alta societat.
Van cridar la policia i li van prendre l'arma de les mans
mentre el duien detingut a la comissaria
on van acusar William Zanzinger d'homicidi en primer grau.
Però vosaltres que discutiu la desgràcia i critiqueu tot temor,
treieu-vos la màscara de la cara.
Ara no és moment per a les vostres llàgrimes.

William Zanzinger, que als vint-i-quatre anys
posseïa una plantació de tabac de sis-cents acres
amb pares rics i influents que el proveïen i protegien
i amb relacions amb altes instàncies de la política de Maryland,
va reaccionar davant el seu acte amb un encongiment d'espatlles,
maleint, rient burlonamente i imprecant.
Va sortir de la presó sota fiança en qüestió de minuts.
Però vosaltres que discutiu la desgràcia i critiqueu tot temor,
treieu-vos la màscara de la cara.
Ara no és moment per a les vostres llàgrimes.

Hattie Carroll va ser una donzella de cuina.
Tenia cinquanta-un anys i va donar a llum deu fills.
Treia els plats i treia les escombraries
i mai es va asseure al cap de taula
i ni tan sols va parlar alguna vegada amb la gent de la taula,
tan sols recollia les restes del menjar de la taula
i buidava els cendrers sense cap altra categoria.
Va ser assassinada d'un cop, matada per un bastó
que va solcar l'aire caient després de travessar l'habitació,
condemnat i destinat a destruir tot allò que era noble.
I ella, mai li va fer res a William Zanzinger.
I vosaltres que discutiu la desgràcia i critiqueu tot temor,
treieu-vos la màscara de la cara.
Ara no és moment per a les vostres llàgrimes.

A la sala del judici, el jutge va colpejar amb el seu mall
per a demostrar que tots són iguals i que els tribunals són imparcials,
i que els llibres de lleis no admeten componendes,
i que també els rics són tractats adequadament
una vegada que la policia els ha perseguit i atrapat,
i que el braç de la llei no té límits, ni per dalt ni per baix.
Va mirar fixament l'home que havia matat sense cap raó,
que, simplement, va tenir el caprici de fer-ho
i va parlar, greu i amb distinció, protegit per la seva toga,
i va castigar severament, perquè servís d'escarment i d'expiació
a William Zanzinger a sis mesos de presó.
Oh, però vosaltres que discutiu la desgràcia i critiqueu tot temor,
treieu-vos la màscara de la cara.
Ara no és moment per a les vostres llàgrimes.

PINK FAIRIES: Never Neverland


Els Pink Fairies van ser un grup que va sorgir quan el cantant Mick Farren va abandonar The Social Deviants. Never Neverland va ser el seu primer disc, on tocava el bateria John Alder (Twink) que havia marxat dels Pretty Things. D’aquest disc destaca el tema “Uncle Harry’s Last Freakout”, un tema llarg, amb guitarres molt hard i amb molt de blues rock britànic. Els Pink Fairies eren un grup que partia d’una base psicodèlica però amb molta força de guitarres acostant-se al hard rock. Segons alguns crítics, eren la versió anglesa dels Stooges. Van ser un grup psicodèlic i potent que després van reivindicar grups punks com The Damned i The Pistols.

EL HEREJE

Miguel Delibes

Ed. Destino. 498 pàgs

El Hereje va ser la darrera novel·la que va publicar Miguel Delibes. En aquesta obra ens explica la història de Cipriano Salcedo en l’època de Carles V. El Hereje, com queda clar en la dedicatòria del llibre, és un homenatge a la ciutat d’on era fill Delibes, Valladolid. En aquesta obra se’ns mostra com era en aquella època la gent, els costums i els carrers d’aquella ciutat. Cipriano era un comerciant a qui el negoci li anava molt bé i que, en la clandestinitat, va contactar amb el corrent protestant de Luter. La conseqüència va ser la persecució que va patir, com tots els protestants per part de l’església. Aquesta fantàstica novel·la és, a més a més d’una fotografia de l’època, una mostra del que són les relacions humanes i un crit a favor de la tolerància i la llibertat de pensament. Una meravella per tancar la fantàstica carrera literària de Miguel Delibes.

dilluns, 15 de març de 2010

DITA DE LA SETMANA

Felicitat no és fer allò que un vol, sinó voler allò que un fa. (Jean Paul Sartre)

HOME AMB BLUES (A la manera d'Ellington, Brown And Beige)

El blues
El blues serveix
El blues serveix per a cantar les solitàries nits
El blues serveix per a cantar les meves solitàries nits

El blues
El blues no és res
El blues no és res més que un cant
El blues no és res més que un cant per a cridar-lo
en les meves solitàries nits
El blues és una estrella que brilla cada nit
per a no apagar-se després fins a l’altra nit
El blues és una estrella que brilla cada nit
per a no apagar-se
El blues és una estrella
El blues és
El blues

El blues és un prec que canten els negres i uns blancs
per a demanar que no sigui tan negra la nit
El blues és un prec que canten els negres
i uns blancs per a demanar
El blues és un prec que canten els homes
El blues és un prec
El blues és
EL BLUES

Joaquim Horta

STAIRWAY TO HEAVEN


Led Zeppelin

http://www.goear.com/listen/7c6eff0/led-zeppelin-stairway-to-heaven-%28live%29

Frank Zappa (The Best Band You Never Heard In Your Life)

http://www.goear.com/listen/17a70c5/stairway-to-heaven-frank-zappa

The Doors

http://www.goear.com/listen/64879cc/stairway-to-heaven-the-doors


“Stairway to Heaven” és un tema clàssic del rock, més concretament del hard-rock. Un tema tan impressionant que pot agradar a gent que no li agrada el hard-rock ni el rock potent que feien els Led Zeppelin. He triat dues versions molt curioses, una la que va fer Frank Zappa per al disc The Best Band You Never Heard In Your Live, un disc on apareixen, entre d’altres una versió del tema de la serie televisiva de la meva infantesa Bonanza. L’altra és una versió que sembla ser que van interpretar The Doors, la veritat és que sonen molt Doors, però no tinc molt clar que siguin ells.


STARWAY TO HEAVEN


There's a lady who's sure
All that glitters is gold
And she's buying a stairway to heaven

When she gets there she knows
If the stores are all closed
With a word she can get what she came for

Ooh, ooh, ooh, ooh, ooh
And she's buying a stairway to heaven

There's a sign on the wall
But she wants to be sure
'Cause you know sometimes words have
Two meanings

In a tree by the brook
There's a songbird who sings
Sometimes all of our thoughts are
Misgiven

Ooh, it makes me wonder

Ooh, it makes me wonder

There's a feeling I get
When I look to the west
And my spirit is crying
For leaving

In my thoughts I have seen
Rings of smoke through the trees
And the voices of those
Who stand looking

Ooh, it makes me wonder

Ooh, it really makes me wonder

And it's whispered that soon
If we all call the tune
Then the piper will lead us to reason

And a new day will dawn
For those who stand long
And the forests will
Echo with laughter

If there's a bustle in your hedgerow
Don't be alarmed now
It's just a spring clean
For the May queen

Yes, there are two paths you can go by
But in the long run
There's still time to change
The road you're on

And it makes me wonder

Your head is humming and it won't go
In case you don't know
The piper's calling you to join him

Dear lady, can you hear the wind blow?
And did you know
Your stairway lies on the whispering wind?

And as we wind on down the road
Our shadows taller than our soul
There walks a lady we all know
Who shines white light and wants to show
How everything still turns to gold
And if you listen very hard
The truth will come to you at last
When all are one and one is all
To be a rock and not to roll

And she's buying a stairway
To heaven...



ERIC CLAPTON: E. Clapton With The National Orchestra. Royal Albert Hall London Febr. 10th 1990

Un dia, remenant en una botiga de discos de segona mà, vaig trobar aquest disc d’Eric Clapton. Ës un disc no oficial, és a dir: pirata. Un disc compacte doble, on Eric Clapton s’acompanya de l’Orchestra Nacional dirigida per Michael Kamen. El disc és un recull de molts temes clàssics d’Eric Clapton, interpretats amb l’acompanyament d’una orchestra simfònica. Des d’el clàssic “Layla” fins al superfamós “Tears in Heaven” que va dedicar a la mort d’un seu fill molt petit que va caure des d’un pis altíssim d’un gratacel. Però el més curiós del disc són els trenta-un minuts d’un tema anomenat “Concerto For The Electric Guitar Movement 1 & 2” compost per Clapton i Kamen. És tota una curiositat per a completistes de Clapton. L’únic problema d’aquest disc és el so. Ja se sap... els discos pirates...són discos pirates i sovint el so és deficient, però la curiositat és superior a les exigències de so.

Frankenstein


Mary W. Shelley

Ed. La Magrana. 203 pàgs.

La novel·la de Mary Shelley, Frankenstein o el Prometeu modern, va sorgir a partir d’una juguesca entre ella, el seu marit i Lord Byron en una estada que van fer tots tres l’any 1816 a la vora del llac de Ginebra. És una novel·la del romanticisme amb tints gòtics. La novel·la té molt poc a veure amb les versions cinematogràfiques que s’han fet d’ella. El doctor Frankstein, a partir de la mort de la seva mare, decideix investigar com poder tornar a la vida éssers morts. A partir dels seus experiments aconsegueix crear un ésser viu que ell mateix troba horrorós. Aquest ésser intenta relacionar-se amb els humans però tothom el rebutja. Un dia aconsegueix amagar-se en una granja on durant molt de temps observa d’amagat la família que allà hi viu per aprendre els costums dels éssers humans. Aquesta novel·la s’endinsa en temes com ara la creació i la destrucció de la vida, l’aprenentatge, la moral científica i les relacions dels creients amb Déu. Una novel·la gens simple que ens fa molt que pensar.

diumenge, 7 de març de 2010

DITA DE LA SETMANA

La felicitat és interior, no exterior; per tant, no depèn del que tenim sinó del que som.(Henry Van Dyke)

FELIÇ QUI HA VISCUT…


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.


Carles Riba

UNDER MY THUMB


Si la setmana passada vaig retre homenatge als Beatles, aquesta no tinc més remei que dedicar-la als Rolling Stones, bàsicament perquè sóc més dels Rolling que dels Beatles. He triat una cançó del disc Aftermath, potser el primer realment stonià, doncs els anteriors eren discos de versions de clàssics del blues en la seva majoria. Les versions triades són molt variades, la de Social Distorsion sería un revisió punk, la versió del guitarrista i teclista Lucky Peterson és més propera al blues i jazz i la de Pascal Comelade...és només això, una revisió feta per Pascal Comelade...que és molt, com a mínim per als que ens considerem fans de la seva música.

Rolling Stones http://www.goear.com/listen/a37e07e/under-my-thumb-rolling-stones
Social Distortion
http://www.goear.com/listen/d14513f/under-my-thumb-social-distortion
Lucky Peterson
http://www.goear.com/listen/6b8901b/under-my-thumb-lucky-peterson
Pascal Comelade
http://www.goear.com/listen/7d122c4/under-my-thumb-pascal-comelade

UNDER MY THUMB

(M. Jagger/K. Richards)
Under my thumb
The girl who once had me down
Under my thumb
The girl who once pushed me around
It's down to me
The difference in the clothes she wears
Down to me, the change has come,
She's under my thumb
Ain't it the truth babe?
Under my thumb
The squirmin' dog who's just had her day
Under my thumb
A girl who has just changed her ways
It's down to me, yes it is
The way she does just what she's told
Down to me, the change has come
She's under my thumb
Ah, ah, say it's alright
Under my thumb
A siamese cat of a girl
Under my thumb
She's the sweetest, hmmm, pet in the world
It's down to me
The way she talks when she's spoken to
Down to me, the change has come,
She's under my thumb
Ah, take it easy babe
Yeah
It's down to me, oh yeah
The way she talks when she's spoken to
Down to me, the change has come,
She's under my thumb
Yeah, it feels alright
Under my thumb
Her eyes are just kept to herself
Under my thumb, well I
I can still look at someone else
It's down to me, oh that's what I said
The way she talks when she's spoken to
Down to me, the change has come,
She's under my thumb
Say, it's alright.
Say it's all...
Say it's all...
Take it easy babe
Take it easy babe
Feels alright
Take it, take it easy babe.


AMAZING BLONDEL: Fantasia Lindum


Amazing Blondel van ser en el seu origen un trio format l’any 1969 per John David Gladwin, Edward Wair i Terence Alan Wincott. La seva idea era fer música dels segles XV, XVI i XVII amb instruments actuals, pero aviat es van decantar pel folk més pur. Els seus primers discs van ser Amazing Blondel (1970) i Evensong, també de 1970. L’any següent van enregistrar aquesta meravella anomenada Fantasia Lindum. La música d’aquest disc va ser anomenada, pels seus components com a “música pseudo-Elishabetiana/Clàssica cantada amb estil britànic” La veritat és que és una barreja de folk i música clàssica del renaixement que sona molt bé. El nom del disc prové de la peça que donava títol al primer tema que ocupava tota la primera cara en la seva edició en vinil. Fantasia és un tipus de composició musical lliure i Lindum és el nom llatí de la ciutat de Lincoln. La segona cara d’aquest disc està formada per dos madrigals i dues danses instrumentals. Com a curiositat, dir que en el darrer tema toca el bateria dels aleshores Traffic, Jim Capaldi.

JAZZ:Una música clàssica dels segle XX

Cristòfol-A. Trepat

Ed. Laertes 157 pàgs.

Aquest llibre de Cristòfol-Trepat és una breu, però molt interessant, introducció al jazz. Per a tots aquells que estiguin interessats a acostar-se a aquesta música és un llibre molt recomanable. Trepat, a més de ser pianista i membre fundador del grup La Locomotora Negra, és professor a la Universitat de Barcelona. El llibre a més a més d’explicar què és el jazz des de els seus orígens, hi té un breu vocabulari de termes vinculats al jazz i una discografia de tots els discs que s’esmenten en el llibre. Aquesta discografia està dividida per capítols, no per ordre alfabètic; i així es pot anar escoltant la música conforme avancem en la lectura. En definitiva un llibre per iniciar-se en el jazz i conèixer a més a més el jazz de casa nostra a qui Trepat dedica un capítol.

dilluns, 1 de març de 2010

DITA DE LA SETMANA

Ensenyar no és una funció vital, perquè no s’acaba en ella mateixa. La funció vital és aprendre. (Aristòtil)

JOC


Navego contracorrent.
Hi vaig quan en tornen.

Abans de pensar em repenso.
Ploro i somric en silenci.

Cerco l’anell que he perdut
Allà on hi ha llum i bonança.

Tutto ch’altrui aggrada me disgrada.

Quan puc, discrepo.
Per exemple:
No dic “figuera de moro”
Sinó “nopal”.

I per a perdre’m la vida
treballo cada diumenge.

Moribund festejaré
- si m’ho permet la família
i la resta dels poders-
El meu natalici.

Pere Quart

ELEANOR RIGBY


http://www.goear.com/listen/d4787e9/eleanor-rigby-the-beatles

http://www.goear.com/listen/9bcbdb1/eleanor-rigby-john-pizzarelli

http://www.goear.com/listen/642e301/eleanor-rigby-caetano-veloso

http://www.youtube.com/watch?v=cpIf4pXBmKg

http://www.youtube.com/watch?v=wkXfq-izefc&feature=related

Avui un tema dels Beatles, Eleanor Rigby, un tema que explica una història típica i una mica trista. He triat, a més a més de l’original, una versió del gran guitarrista de jazz John Pizarrelli, una versió en plan bossa nova de Caetano Veloso, una curiosíssima versió dels fantàstics músics italians que formaven Premiata Forneria Marconi i una interpretació al piano del que havia estar el gran teclista dels Yes, Rick Wakeman.


ELEANOR RIGBY

AH, LOOK AT ALL THE LONELY PEOPLE
AH, LOOK AT ALL THE LONELY PEOPLE

ELEANOR RIGBY
PICKS UP THE RICE IN THE CHURCH WHERE A WEDDING HAS BEEN
LIVES IN A DREAM
WAITS AT THE WINDOW
WEARING THE FACE THAT SHE KEEPS IN A JAR BY THE DOOR
WHO IS IT FOR?
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL COME FROM?
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL BELONG?

FATHER MCKENZIE
WRITING THE WORDS OF A SERMON THAT NO ONE WILL HEAR
NO ONE COMES NEAR.
LOOK AT HIM WORKING.
DARNING HIS SOCKS IN THE NIGHT WHEN THERES NOBODY THERE
WHAT DOES HE CARE?
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL COME FROM?
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL BELONG?

AH, LOOK AT ALL THE LONELY PEOPLE
AH, LOOK AT ALL THE LONELY PEOPLE

ELEANOR RIGBY
DIED IN THE CHURCH AND WAS BURIED ALONG WITH HER NAME
NOBODY CAME
FATHER MCKENZIE WIPING THE DIRT FROM HIS HANDS AS HE WALKS FROM THE GRAVE
NO ONE WAS SAVED
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL COME FROM?
ALL THE LONELY PEOPLE
WHERE DO THEY ALL BELONG?

AL KOOPER, MIKE BLOOMFIELD & STEPHEN STILLS.”Superssession”


El títol d’aquest disc, sembla ser, que va ser qui va donar nom als anomenats “supergrups”. Aquests no eren més que grups musicals formats a partir de la reunió de diferents músics que ja havien triomfat en els seus grups respectius. A més a més d’aquest trio, també es van considerar supergrups: Cream, C.S.N. & Y. Entre d’altres. Aquests grups no aconseguiren durar gaire temps. Un disc, dos, tres...potser més que un grup de músics eren una batalla d’egos. Aquest Superssession va ser enregistrat l’any 1968 per Al Kooper i Mike Bloomfield, que a més de tocar en els seus respectius grups, havien estat músics de sessió de Bob Dylan, i Stephen Stills. El disc esta ple de blues, del blues anomenat white blues. La idea del disc era fer una jam session i al cap i a la fi va ser el que van fer, una molt bona jam session.

FOUCHÉ. Retrat d’un home polític

Stefan Zweig.
Quaderns Crema.178 pàgs.
Aquest llibre d’Stefan Zweig ens explica la vida de Joseph Fouché, un personatge molt controvertit de l’època de la Revolució Francesa,que va viure entre 1759 i 1820. Fouché va votar a favor de la mort de Lluís XVI I Maria Antonieta a la guillotina, després va ser ministre de la policia. Amb la pujada al poder de Napoleó, aquest el va mantenir com a ministre, però després de l’abdicació de Napoleó, Fouché, va fer mans i mànigues per aconseguir la tornada de Lluís XVIII, qui també el va mantenir com a ministre. És a dir que aquest personatge va tenir poder en tres èpoques diferents de la història de França: la Revolució Francesa, l’Imperi de Napoleó i el retorn de la monarquia. L’autor del llibre està més interessat en descriure la personalitat del protagonista que en parlar-nos de la història de França. Fouché, és segons Zweig, el polític perfecte: una persona sense cap mena de moral que només aspira a tenir poder. Aquesta obra va ser escrita en la època més convulsa dels segle XX en ple ascens del feixisme i els seus abusos de poder.