diumenge, 21 de febrer de 2010

DITA DE LA SETMANA

El millor profeta del futur és el passat. (Lord Byron)

“NO CONVÉ QUE DIGUEM EL NOM…”

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d’alçar a la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del casament,

car sols així som lliures de combatre

per l’última victòria damunt l’esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: “Amén.”

Salvador Espriu.

SUMMERTIME



http://www.goear.com/listen/1863cea/--summertime-aretha-franklin-&-louis-armstrong-
Ella & Louis


http://www.goear.com/listen/0f3dacf/summertime-charlie-parker
Charlie Parker


http://www.youtube.com/watch?v=mzNEgcqWDG4&feature=related
Janis

"Summertime" és un aria composta per George Gershwin, amb lletra de DuBose Heyward, Dorothy Heyward i Ira Gershwin per a Porgy and Bess, l’any 1935. Aquesta cançó és un clàssic del jazz que ha estat versiona da infinitat de vegades. A mi m’agrada tant que una vegada em vaig fer un K7 amb tot de versions de “Summertime”. Avui he triat tres versions, una d'instrumental, C.Parker (saxo); i dues versions cantades, l'original de Ella Fitzgerald & Louis Amstrong i una versió estripada de la fantàtica Janis Joplin!!!!

SUMMERTIME

Summertime,
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Your daddy's rich
And your mamma's good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

One of these mornings
You're going to rise up singing
Then you'll spread your wings
And you'll take to the sky

But till that morning
There's a'nothing can harm you
With daddy and mamma standing by

Summertime,
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Your daddy's rich
And your mamma's good lookin'
So hush little baby
Don't you cry



TEMPS D’ESTIU
A l’estiu
la vida es fàcil
els peixos salten
I el cotó ha crescut.
 
El teu pare és ric
I la teva mare guapa
Aleshores, calla
No ploris.
 
Un matí d’aquests
Et llevaràs cantant
Després estendràs les teves ales
I el cel serà teu.
 
Però fins aquesta matinada
Res et pot fer mal
Amb el teu pare i la teva mare a prop teu.

FUSIOON. Minorisa


Els Fussion van ser un dels millors grups del que es va anomenar música progressiva a final dels seixanta i principi del setanta. Al llibre de Jordi Sierra i Fabra Història i poder del rock català se’ns diu: “... la seva trajectòria no és només de les més exemplars, modèliques i importants de l’avantguardisme català...” Els seus primers components eren: Santi Arisa (bateria), Manel Camp (teclats), Martí Brunet i Alfred Pla (guitarres) i Paco Chacón (baix). Chacón i Pla van deixar el grup i s’hi va incorporar Jordi Camp al baix. Minorisa és el seu millor disc, enregistrat l’any 1975, tot just quan la música progressiva estava en el seu declivi i ja començava a regnar el punk, precisament com a contesta al rock progressiu, ja que el punk apostava per temes curts i amb pocs acords enfront dels llargs temes amb influències clàssiques dels grups de rock progressiu. Poc després de l’èxit de Minorisa, el grup es desfà i cadascú tira per la seva banda. El que trobo més curiós d’aquest disc és que hi apareix la “Marxa dels armats”, música de les processons de Setmana Santa a Manresa, i la música dels Goigs de la Llum de Manresa, dins del tema que dóna títol al disc.

PA NEGRE

Emili Teixidor
Columna
396 pàgs.

Pa negre és una excel·lent novel·la d’Emili Teixidor on hi ha gran part d’autobiografia que es barreja amb ficció. L’obra es situa en els primers anys de postguerra, hi se’ns narra la història d’Andreu, un nen d’un poble de la Plana de Vic, que té el pare empresonat i, com que la seva mare no tens més remei que posar-se a treballar en una fàbrica, ha d’anar a viure amb uns parents (l’àvia, oncles i cosins) que viuen a pagès. Un tret que ajuda a Pa negre a ser una gran novel·la és el seu llenguatge, un llenguatge molt ric que sap recuperar mots que semblaven perduts i que sobretot es feien servir ja fa molts anys i en àmbits rurals. En un principi l’Andreu se sent desconcertat i no entén el que està passant, però a poc a poc, anirà entenent tot allò que es diu i tot allò que es calla. La història de l’Andreu serveix d’excusa a Teixidor per fotografiar una gent i un país, en una època molt determinada.

diumenge, 14 de febrer de 2010

DITA DE LA SETMANA

Les grans ànimes tenen voluntats; les febles només desitjos. (Proverbi xinès)

Poema IX de El pastor de ramats

Sóc un pastor de ramats.

El ramat són els meus pensaments

I els meus pensaments són tots sensacions.

Penso amb els ulls i amb les oïdes

I amb les mans i els peus

I amb el nas i la boca.

Pensar una flor és veure-la i olorar-la

I menjar un fruit és trobar-li el sentit.

Per això quan un dia de calor

Em sento trist de gaudir-lo tant,

I m’estiro damunt l’herba,

I tanco els ulls calents,

Sento tot el meu cos estirat en la realitat,

Sé la veritat i sóc feliç.


Fernando Pessoa (Poemas de Alberto Caeiro)

GIRL OF NORTH COUNTRY



http://www.goear.com/listen/dd775c9/girl-of-the-north-country-bob-dylan

http://www.goear.com/listen/64afd8f/la-noia-del-pa%C3%ADs-del-nord-gerard-quintana


http://www.goear.com/listen/dbead06/girl-of-the-north-country-the-blue-things

http://www.youtube.com/watch?v=Dyac6uoweos&feature=related

Torno a Dylan. Ho faré sovint, per a mi és el millor. Aquesta vegada amb “Girl of North Country”, del fantàstic The Freewheelin’, segon disc de la seva carrera. La versió en català és una adaptació feta per Pau Riba, no una traducció en sentit estricte, torna a ser de Els miralls de Dylan. També he afegit dues versions curioses, una de so garatge feta pels The Blue Things i una versió molt diferent de Eels.

GIRL OF THE NORTH COUNTRY
Well, if you're travelin' in the north country fair,
Where the winds hit heavy on the borderline,
Remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.
Well, if you go when the snowflakes storm,
When the rivers freeze and summer ends,
Please see if she's wearing a coat so warm,
To keep her from the howlin' winds.
Please see for me if her hair hangs long,
If it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
That's the way I remember her best.
I'm a-wonderin' if she remembers me at all.
Many times I've often prayed
In the darkness of my night,
In the brightness of my day.
So if you're travelin' in the north country fair,
Where the winds hit heavy on the borderline,
Remember me to one who lives there.
She once was a true love of mine.


LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD
Si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna'm records a una noia d'allà,
ja fa temps (que) jo l'havia estimat.
Si hi ets quan hi ha tempestes de neu,
quan el riu gela i l'estiu se'n va,
mira si té un jersei prou calent,
que l'abrigui dels crits que fa el vent
Mira si els seus cabells són tan llargs,
si fan rius juganers sobre els pits.
Mira si els seus cabells són tan llargs,
si els duu com sempre els he recordat
No sé si encara em guarda un record,
jo per ella he pregat molt sovint,
tant de nit en la meva foscor,
com de dia en la meva claror.
Bé, si viatges pel bell nord glaçat,
on el vent bat el cel fronterer,
dóna'm records a una noia d'allà,
ja fa temps (que) jo l'havia estimat.

KILLING FLOOR. Killing Floor


Killing Floor van ser un grup de blues-rock creat a finals de l’any 1968 al sud de Londres. Estava format per Bill Thorndycraft (veu i harmònica), Michael Clarke (guitarra), Lou Martin (teclats), Stuart MacDonald (baix) i Bazz Smith (bateria). Només van treure dos vinils, aquest Killing Floor que es titula com el nom del grup i Out of Uranus l’any 1971. El nom del grup prové d’una cançó d’Howlin’ Wolf anomedada “Killing Floor”. En aquest seu primer disc hi ha 12 temes. Obren amb un tema de Willie Dixon: “Woman You Need Love” i la resta són temes propis. És molt curiosa la peça “Sunday Morning” perquè no té res a veure amb la resta del disc. Un disc pels amants del blues, en especial pel seguidors del blues anglès dels finals dels anys 60.

LOS DETECTIVES SALVAJES

Roberto Bolaño
Ed. Anagrama
620 pàgs

Aquest llibre està dividit en tres parts:”Mexicanos perdidos en México” (1975), “Los detectives salvajes” (1976-1996) i “Los desiertos de Sonora” (1976). Podria semblar que el llibre fos només una història on dos personatges, Arturo Belano i Ulises Lima, es dediquen a buscar a una dona pertanyent al moviment poètic anomenat “real visceralista”, Cesárea Tinajero, però crec que això és una excusa per explicar una història o moltes històries, de la l’autobiografia de Roberto Bolaño. És un llibre molt curiós que comença com si es tractés d’un diari personal; després, com a nucli central, ens trobem amb una sèrie d’entrevistes que parlen dels poetes realvisceralistas i dels anar i venir d’Arturo Belano i Ulises Lima per tot el món; i acaba retornant al diari del personatge que comença la novel·la dient: “2 de noviembre. He sido invitado a formar parte del realismo visceral. Por supuesto, he aceptado. No hubo ceremonia de iniciación. Mejor así.” Crec que és una mica una novel·la farcida de petites novel·les o històries molt singulars. No és tan fantàstica com la seva novel·la pòstuma 2666, però és una petita meravella literària.

diumenge, 7 de febrer de 2010

DITA DE LA SETMANA

Fes sovint el camí que et porta a l’hort del teu amic, no fos cas que els matolls t’impedeixin veure el camí.(Proverbi indi)

RONDA AMB FANTASMES

A E. Nicol

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre a la perversa llunyania,
saben el meu espant, el meu instant d’espant,
d’isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils –arbres lívids de la tardor!- viuré
l’hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades
durant la fuga, per les fosques, allà on plora
l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

LA EXTRAÑA PAREJA


El dia que vaig descobrir el primer disc d’Ismael Serrano “Atrapados en azul” una de les caçons que més em va agradar va ser aquesta, La extraña pareja, em va semblar una història d’amor, amb el temps em segueix agradant però...ara penso que és una història d’humor, si més no amb molt d’humor...i una mica d’amor.
http://www.goear.com/listen/9ba92ce/la-extra%C3%A3%C2%B1a-pareja-ismael-serrano

LA EXTRAÑA PAREJA
Eran conocidos en las calles del barrio,
conocidos en todos los bares y tabernas.
Él tan serio, tan alto, tan pálido y delgado,
ella morena y frágil, tan graciosa y pequeña.

Él rondaba, más o menos, los cincuenta,
y ella debía tener no más de veinticuatro.
Él daba clases, creo, en alguna academia,
y ella estudiaba, creo, un curso de italiano.

Bebían y se amaban, o eso parecía,
discutían a veces, a veces sonreían,
se besaban y odiaban, pero nadie es perfecto,
el amor es difícil y extraño en estos tiempos.

La noche debilita los corazones,
noches de funeral, de vino y rosas.
Brindemos por el amor y sus fracasos,
quizás podamos escoger nuestra derrota.

El sol limpia las calles, la memoria,
feroces pasiones atenúa.
Invéntate el final de cada historia,
que el amor es eterno mientras dura.

Él entró una noche en el bar de costumbre,
iba vestido todo de riguroso luto,
venía borracho y solo, traía el gesto serio,
y entre las manos una corona de difuntos.

Ella le había dejado, nos explicó sereno,
y había decidido considerarla muerta,
y brindar por su olvido y su descanso eterno,
y celebrar su entierro de taberna en taberna.

Así que allá nos fuimos, y para qué contaros:
vasos vinos y risas, alguna vomitona,
abrazos de amistad, eterna aquella noche.
Requiescat y brindemos por ella y su memoria.

La noche debilita los corazones,
noches de funeral, de vino y rosas.
Brindemos por el amor y sus fracasos,
quizás podamos escoger nuestra derrota.

El sol limpia las calles, la memoria,
feroces pasiones atenúa.
Invéntate el final de cada historia,
que el amor es eterno mientras dura.

Al salir de El Almendro ya iba muy borracho,
se desplomó en el asfalto y me incliné a su lado.
Supe que estaba muriéndose de golpe,
dijo algo en mi oído, se deshizo en mis brazos.

Se lo llevó la ambulancia con su corona y todo,
y yo me fui a cumplir con su encargo maldito.
Llegué hasta el bar que él me había indicado
y busqué a la muchacha entre el humo y el ruido.

Por fin la vi, bailaba muy despacio,
refugiada en el cálido pecho de un muchacho.
Le conté, me escuchó, se abrazó a su pareja.
Yo no sé si lloró, no se veía apenas.

La noche debilita los corazones,
noches de funeral, de vino y rosas.
Brindemos por el amor y sus fracasos,
quizás podamos escoger nuestra derrota.

El sol limpia las calles, la memoria,
feroces pasiones atenúa.
Invéntate el final de cada historia,
que el amor es eterno mientras dura.

FLAMIN’ GROOVIES: “Flamingo”


Els Flamin’ Groovies són un grup pels que tinc debilitat i aquest disc “Flamingo” és potser el que més m’agrada d’ells. És el segon disc de llarga durada que van enregistrar, l’any 1970, abans havien publicat un EP i un LP anomenat “Supersnazz”. Els Flamin’ Groovies són un grup de rock’n’roll en tota regla, tot i que se’ls hi noten influències de so garatge, ryhtm & blues i petits detalls pop. Quan ells tocaven rock & roll, els grups que estaven de moda en aquella època ja no ho feien, però ells feien allò que els hi agradava. Només cal escoltar el primer tema d’aquest disc, Gonna Rock Tonite, per assaborir tota la potència del que és el rock & roll. Només en el tema Childhoods’s End apareixen reminiscències de música country, la resta és rock & roll potent, intens i enèrgic. En el vinil original “Flamingo” estava format per 10 temes. En disc compacte hi ha una versió amb bonus tracks on apareixen temes no enregistrats amb anterioritat i versions de clàssics com el de Fats Domino i D. Bartholomew, My Girl Josephine o Around and Around de C. Berry.

TREN NOCTURNO A LISBOA

Pascal Mercier
El Aleph Editores
525 Págs.

Un dia em vaig retrobar amb una amiga suïssa que vaig conèixer a la facultat. Ella tornava a Barcelona acompanyant un grup d’alumnes del seu institut i em va regalar un llibre escrit per un escriptor del seu país, de qui mai havia sentit parlar. El llibre era Tren nocturno a Lisboa i l’autor Pascal Mercier. Aquesta novel•la explica la història d’un professor de llengües clàssiques que, a partir d’un petit incident, decideix anar a Lisboa. En aquest viatge a la capital portuguesa, Raimund Gregorius, vol esbrinar tot allò que té a veure amb un metge portuguès anomenat Amadeu Prado, qui es va suïcidar a l’època de la dictadura de Salazar. En aquest llibre hi ha dues històries, la d’Amadeu Prado i la de Raimund Gregorius. Tots dos personatges són totalment diferents en aparença, però potser no tant en realitat. Com es diu a la contraportada del llibre, on es diuen coses per vendre el llibre, “aquest llibre planteja qüestions intemporals sobre la vida, la solitud i la mort”. Un llibre fantàstic que no té res a veure amb best-sellers buits de continguts i sense suc ni bruc.