diumenge, 29 de novembre de 2009

DITA DE LA SETMANA

El poc que he aprés no té valor, comparat amb tot allò que ignoro i no desespero d’aprendre
(R. Descartes)

TOM TRAUBERT’S BLUES



Aquesta setmana una cançó de Tom Waits apareguda en el seu disc “Small Changes”. Un tema fantàstic amb una lletra molt interessant!!!!

http://www.goear.com/listen/7941254/tom-trauberts-blues-tom-waits

TOM TRAUBERT’S BLUESWasted and wounded, it ain't what the moon did
Got what I paid for now
See ya tomorrow, hey Frank can I borrow
A couple of bucks from you?
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

I'm an innocent victim of a blinded alley
And tired of all these soldiers here
No one speaks English and everything's broken
And my Stacys are soaking wet
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

Now the dogs are barking and the taxi cab's parking
A lot they can do for me
I begged you to stab me, you tore my shirt open
And I'm down on my knees tonight
Old Bushmill's I staggered, you buried the dagger
Your silhouette window light
To go waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

Now I lost my Saint Christopher now that I've kissed her
And the one-armed bandit knows
And the maverick Chinaman and the cold-blooded signs
And the girls down by the strip-tease shows
Go, waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

No, I don't want your sympathy
The fugitives say that the streets aren't for dreaming now
Manslaughter dragnets and the ghosts that sell memories
They want a piece of the action anyhow
Go, waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

And you can ask any sailor and the keys from the jailor
And the old men in wheelchairs know
That Matilda's the defendant, she killed about a hundred
And she follows wherever you may go
Waltzing Matilda, waltzing Matilda
You'll go a waltzing Matilda with me

And it's a battered old suitcase to a hotel someplace
And a wound that will never heal
No prima donna, the perfume is on
An old shirt that is stained with blood and whiskey
And goodnight to the street sweepers
The night watchman flame keepers
and goodnight to Matilda too
TOM TRAUBERT’ BLUES
Esgotat i ferit
No va ser la lluna qui ho va fer
Tinc allò pel què hi vaig pagar
Et veuré demà
Hei! Frank, Pots deixar-me
Un parell de dòlars
Per anar a ballar el Vals de Matilde?
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
Sóc una víctima innocent
D’un carreró sense sortida
I n’estic fart d’aquests soldats
Cap en parla anglès
I tot és un xampurreig
I les meves botes estan xopes
Per anar a ballar el Vals de Matilde
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
Els gossos borden
I els taxis aparquen
No puc fer gaire per mi
Et vaig demanar que em clavessis el ganivet
Però només em vas estripar la camisa
I aquesta nit estic agenollat
Vaig trontollar com una ampolla d’Old Bushmills
Tu vas enterrar el ganivet
I la teva silueta vista des de la finestra
Balla el Vals de Matilde
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
He perdut el meu Sant Cristòfol
Ara que l’havia fet un petó
I la màquina escurabutxaques ho sap
I el xinès dissident
I els gestos de sang freda
I les noies en els shows d’strip-tease van
A ballar el Vals de Matilde
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
No, no vull la teva compassió
Diuen els fugitius
Que els carrers ja no són per a somiar
Batudes a domicili
I els fantasmes que venen records
Al cap i a la fi volen una part de l’acció
Aneu a ballar el Vals de Matilde
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
Pots preguntar a qualsevol mariner
I les claus del carceller
I els vells en cadires de rodes saben
Que Matilde és l’acusada
Va assassinar al voltant d’un centenar
I et segueix allà on hi vagis
A ballar el Vals de Matilde
El Vals de Matilde
Ballaràs el Vals de Matilde amb mi.
Una maleta vella feta malbé
A un hotel en qualsevol lloc
I una ferida que mai és tancarà
Cap primma donna porta perfum
I una camisa vella i tacada
De sang i whisky
I bona nit als escombriaires
Al vigilant nocturn i als guardians de la flama
I bona nit a Matilde també

L’AVENTURA

-->
L'AVENTURA
SENSATION
Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l'amour infini me montera dans l'âme;
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature -hereux comme avec une femme.
Rimbaud
L'aventura
SENSACIÓ
I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.
No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.
Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.
III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.
I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.
IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.
Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.
V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.
si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.
Josep Palau i Fabre

SOLAMENTE BLUES


Lawrence Cohn

Trad. Yolanda Fontal

Odín Ediciones. Buenos aires 1993

432 pàgines


Dins del paupèrrim panorama de llibres i revistes de blues escrites en espanyol, destaca un llibre per sobre de la resta: 'Solamente Blues', de
Lawrence Cohn i editat per Odín Ediciones. Es tràcta d'un gruixut llibre de 432 pàgines on l'historiador del blues L. Cohn recopila articles d'altres especialistes en el gènere.
Els deu autors dels articles que componen el llibre són persones molt relacionades amb el blues, ja sigui dins del camp discogràfic com del de la redacció de llibres i articles o
donant o impartint classes a la universitat.
El compilador d'aquesta obra,
L. Cohn, és el creador de la sèrie 'Roots 'n' Blues', en la qual destaca una col·lecció de discs imprescindible a qualsevol discoteca d'un aficionat al blues: 'Robert Johnson: The Completing Recordings'. Mary Katherine Aldin ha escrit en revistes de blues com 'Living Blues' o ' Blues & Rhytm'. Bruce Bastin és director d'Interstate Music Ltd., i també editor d'enregistraments de blues i jazz. Samuel Charters, a més de ser un estudiós de la història del blues, és poeta, traductor i novel·lista. També és propietari d'un segell discogràfic especialitzat en jazz i música folk americana. John H. Cowley ha publicat molts articles en revistes musicals especialitzades i avarca gran varietat d'estils musicals. Frank Driggs ha produït més de dos-cents discs en diferents discogràfiques. La seva tasca ha estat reconeguda amb diferents premis i dins d'aquesta obra és el responsable de l'aportació de la majoria de fotografies. David Evans és professor de música a la Universitat de Memphis i productor d'una de discogràfica. Mark A. Humphrey ha escrit sobre la música popular americana en diferents publicacions, a més de ser professor de música. Jim O'Neal és un dels fundadors de la revista 'Living Blues' i en l'actualitat és director del segell Rooster Blues. Barry Pearson és professor universitari i ha escrit un parell de llibres i molts articles i crítiques sobre la música tradicional i popular afroamericana. Richard K. Spottswood edita la sèries 'Folks Music in America' que produeix la biblioteca del Congrés. Xerris Wolfe és professor d'universitat i ha escrit nou llibres i nombrosos articles sobre la música folk, blues i country. Amb tota aquesta sèrie d'especialistes, l'èxit està assegurat i el llibre del que us parlo ho demostra.

El llibre està enfocat de manera més o menys lineal. S'inicia amb un article sobre els orígens del blues i conclou amb un sobre el blues actual. La resta d’articles tracten diferents estils de blues i música propera a ell, com per exemple: blues de Texas i del sud, les dones dins del blues, el gospel vist des de la tradició, el blues urbà, l'estil
Piedmont, el country blues blanc, els enregistraments de camp que es van realitzar entre 1924 i 1960, els orígens del Rhythm And Blues i el ressorgir del blues en els anys seixanta. Acompanyen els articles quatre pàgines de discografia i tres de bibliografia, les dues realitzades per Lawrence Cohn. La introducció corre a càrrec del guitarrista i cantant B. B. King i la traducció a l'espanyol l'ha realitzat Yolanda Fontal.

Si aquesta obra, des del punt de vista informatiu, és molt bona, també ho és pel que respecta a la presentació. La gran profusió de fotografies i el tipus de paper seleccionat el converteixen en una obra agradable a la vista i que convida a la lectura. En resum, tota una perla que ens transporta a través de la història del blues que tant estimem els aficionats al blues i del que estem àvids de saber.

“THAT’S RIGHT” DENNIS GRUENLING


Una vegada em va arribar un CD des dels Estats Units, just acabat d’enregistrar, més concretament de Dunellen, New Jersey. Era el disc 'That's Right! ', de Dennis Gruenling & the Jump Time. He de reconèixer que no havia escoltat res d'ell, malgrat tenir ja dos discs al mercat: 'Dennis Gruenling & Jump Time' i 'Up All Night'. La carta adjunta m'informava que el disc que havia rebut era un compendi de blues, swing i jazz, amb moltes peces originals d'una banda que havia rebut molt bones crítiques.

Bona presentació i bona música
La fotografia de portada ja em va provocar bones vibracions, apareixien per allà un contrabaix, un saxo, una guitarra...; tot això, unit a un to sípia, provocava certa olor de blues amb gotes de jump, jazz, etc., la qual cosa confirmava el que havia llegit en la carta. Sí, la paraula jump apareix en el nom de la banda, però aquesta no només toca jump, sinó que el blues traspua per tots costats. Onze dels divuit temes del disc són originals de Gruenling i, entre les versions, destaquen les que realitzen de les clàssiques 'Mississippi Saxophone', fantàstica, i ' Blues Up & Down'. Els Jump Time que acompanyen Dennis són: Eric Addeo a la bateria, Dave Rodríguez al baix, Andy Riedel a la guitarra, el piano corre a càrrec de Scott Monetti i la veu la posa Gina Fox. En aquest disc també apareixen acompanyant les harmòniques cromàtiques i diatòniques de Dennis Gruenling: Jeff Rupert, Kenny Davern, John McCuiston i Cliff Pecota. Entre tots aconsegueixen un disc ple de força, sensibilitat i potència.

Breu repàs al disc
El disc s'obre amb l'instrumental, '1313 Stomp,' un dels composts per Dennis Gruenling i en el qual, igual com els instrumentals 'Boiling Point' i 'Blues Up & Down”, constitueixen un lluïment del mateix Gruenling i del saxo tenor Jeff Rupert, lluïment que és pur plaer per a qui els escolta. El segon tema és el que dóna títol al disc; després d'iniciar-lo l'harmònica i la bateria, entren uns cors i, després d'ells, ja es pot sentir la veu solista de Gina Fox. Una veu que adquireix més força en el tema següent 'Mississippi Saxophone', del qual aconsegueixen una versió plena de swing. En un parell de temes, 'I Can't Believe You're In Love With Me' i 'More Of What You Got', el protagonista és el clarinet de Kenny Davern, que passeja pels dos temes amb mestria però sense abusar de protagonisme. D'un aire més proper al jazz són els sis temes on el vocalista convidat és John McCuiston. En definitiva, un bon disc per a aficionats a la bona música, ja sigui blues, jazz o...

Premis i lloances
Dennis Gruenling compte en el seu haver amb els següents premis: 'Millor CD d'harmònica de blues de l'any 1999' i 'Millor armonicista modern de blues' els anys 1999 i 2000 per a la revista 'Reial Blues'. 'Millor artista masculí' en els anys 1999 i 2000 dels premis 'Makin Waves Awards'. D'ell i la seva música ha dit Charlie Mussselwhite. “... un dels millors armonicistes del món: 'Dennis Gruenling és un dels meus armonicistes preferits, el seu to i frasejat són molt bons'. La revista 'Reial Blues' l'ha situat a l'altura de grans genis actuals d'aquest instrument com Rod Piazza, Paul deLay i Mark Hummel. I la també la prestigiosa revista 'Blues Access', en la seva edició de l'estiu de 2000, considerava que Gruenling és un dels millors armonicistes de la seva generació. Així doncs, els aficionats a l'harmònica ja poden sortir a la recerca d'algun dels tres discs seus; si no es troben en botigues especialitzades, es pot recórrer a Internet o a la seva discogràfica, BackBender Records.

Bé, R. L. Burnside, bé




El disc de R. L. Burnside titulat 'Well...Well...Well... ' que, com tota la música de Burnside, és una meravella per a tots aquells aficionats al blues del Delta. A més d'un bon disc, té una història curiosa darrere.

Un disc curiós
Aquest disc de R. L. Burnside no va sortit de la mà de la seva companyia de discs oficial, Fast Posum, sinó que ho va fer a través de M. C. Records de N. York. Es tracta d'uns enregistraments que tenia en el seu poder l'armonicista Jon Morris, i que havien realitzat conjuntament ell i Burnside, sense cap interès de treure un disc, entre 1980 i 1990, època en què havien viatjat junts. Aquests enregistraments van anar a parar a les mans d'una companyia discogràfica holandesa, la Swingmaster Records. Posteriorment Jon va parlar amb Lou Erlanger per si li interessaven, i a Erlanger li va entusiasmar la idea, ja que era un admirador de R. L. Burnside des del dia en què el va sentir tocar en el festival de Bumbershoot, a Seatle, a començaments de 1980. Lou Earlanger diu en l'escrit de l'interior del disc dues coses interessants: que la música de R. L. Burnside li trasllada a llocs musicals molt concrets, als quals només li havia apropat la música del malaguanyat John Lee Hooker; i que Burnside és capaç de treure el mateix so particular d'una guitarra de deu dòlars que d'una de mil. Aquestes dues característiques parlen per si soles d'un músic excepcional i amb una gran capacitat de remoure les entranyes amb el seu blues.

Un 'collage' musical
'Well...Well...Well... ' es pot definir com un 'collage' realitzat amb fragments d'actuacions realitzades per R. L. Burnside i Jon Morris entre 1986 i 1992. El disc el formen divuit temes, uns dels quals és un fragment d'entrevista a Burnside en Xarleston. Sis d'aquests temes van ser registrats en una actuació davant d'unes cinc-centes persones en Charleston (Carolina del Nord) el 17 de maig de 1986. Uns altres sis temes pertanyen a una sessió informal, durant l'hivern de 1986, a la casa que tenia Jon a N. Orleans. Entre aquests últims hi ha una curiosa peça ' Bad Luck Monkey Rap', que és una conversa entre Burnside, Morris i Curtis Salgado, un músic que havia tocat a la banda de Robert Cray abans de muntar la seva pròpia. El tema 'Poor Boy' és una presa realitzada a Holanda l'abril de 1991. La versió del tema 'How Many More Years', d'Howlin' Wolf, i la curiosa versió de 'My Babe', de Little Walter, són preses realitzades en una actuació de desembre de 1992 a Atenes. Finalment queden dos temes gravats a Holanda, a casa de Jon Morris, l'abril de 1993. En definitiva, un disc on l'estil de blues del Delta de R. L. Burnside queda plasmat en tota la seva senzillesa i cruesa, on no s'ha disfressat res amb intencions comercials. Un disc de blues del Mississippi per als que es diverteixen amb aquest estil de blues.

diumenge, 22 de novembre de 2009

TANT DE BO EL TEU ESTIU JO POGUÉS SER

Tant de bo el teu estiu jo pogués ser,
Ja després de l’estiu, quan s’han fos els seus dies!
I ser la teva música suau, quan l’oriol
I d’enganyapastors ja no veuries.

Oblidaré la tomba, per florir,
I escamparé les meves flors lleugeres.
Seré com l’anemone per tu, si em vols collir:
La teva flor per sempre.


Emily Dickinson

Dita de la setmana

L’important és no deixar de fer-se preguntes. (A. Einstein)

HALLELLUJAH


Aquesta setmana un altra cançó de Leonard Cohen, però els links els he triat de dues versions molt diferents però fantàstiques. Una és la genial versió del malaguanyat Jeff Buckey,l’altre és la tendre interpretació que fa Rufus Wainwright d’aquest tema de Cohen . També he afegit un link per poder escoltar la versió en català de Gerard Quintana.

http://www.goear.com/listen/4af0478/hallelujah-jeff-buckley

http://www.goear.com/listen/474bfec/hallellujah-rufus-wainwright
http://www.goear.com/listen/5a0d2a8/marat%C3%B3-tv3---alel%C2%B7luia-gerard-quintana

"Hallelujah" (Leonard Cohen)

Well I heard there was a secret chord
that David played and it pleased the Lord
But you don't really care for music, do ya?
Well it goes like this :
The fourth, the fifth, the minor fall and the major lift
The baffled king composing Hallelujah

Hallelujah Hallelujah Hallelujah Hallelujah...

Well your faith was strong but you needed proof
You saw her bathing on the roof
Her beauty and the moonlight overthrew ya
And she tied you to her kitchen chair
She broke your throne and she cut your hair
And from your lips she drew the Hallelujah

Hallelujah Hallelujah Hallelujah Hallelujah...

(Yeah but) Baby I've been here before
I've seen this room and I've walked this floor, (You know)
I used to live alone before I knew you
And I've seen your flag on the marble arch
and love is not a victory march
It's a cold and it's a broken Hallelujah

Hallelujah Hallelujah Hallelujah Hallelujah...

Well there was a time when you let me know
What's really going on below
But now you never show that to me do you
But remember when I moved in you
And the holy dove was moving too
And every breath we drew was Hallelujah

Hallelujah Hallelujah Hallelujah

Hallelujah...

Maybe there's a God above
But all I've ever learned from love
Was how to shoot somebody who outdrew you
And it's not a cry that you hear at night
It's not somebody who's seen the light
It's a cold and it's a broken Hallelujah

Hallelujah Hallelujah Hallelujah Hallelu...
Hallelujah Hallelujah Hallelujah Hallelu...
Hallelujah Hallelujah Hallelujah

Hallellllluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuujjjaahhhh...Hallelllluuuuuujjaaaaaaaaaahhhh




Versió en català interpretada per Gerard Quintana per a un disc de la marató de TV3

David sabia
un so secret
que tenia el Senyor
satisfet
però sé que a tu tant te
fa la música
doncs és aquest:
el quart, cinquè,
el menor cau, el major puja
el rei perplex
composant l'Al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
Tenies fe
i grans conviccions
però tots caiem
en temptacions
vas veure-la banyar-se
amb llum de lluna
Et va lligar
al seu safareig
vas perdre el tron
i els teus cabells
i dels llavis
va arrencar-te: "al•leluia"
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
Noia és que jo
ja he estat aquí
sé l'habitació
i em sé el camí
vaig viure molt temps sol
sense estar amb tu, jo.
Veig el teu senyal
a l'arc de triomf
però l'amor no és
un pas triomfal
és sols
un fred i trencat al•leluia
hi va haver un temps
que em solies dir
quan jo encertava
el teu camí
Però ara ja
no em dus mai
allà on em duies
Recorda quan
a dintre teu
hi entrava jo
i hi entrava Déu
i respiràvem
un fort al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
Potser existeix
un Déu superior
Però tot el que
he après de l'amor
és disparar a qui abans
desenfunda
I no és un crit
el que sents de nit
de qui de cop
la llum ha vist
és sols
un fred i trencat al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
al•leluia, al•leluia
(Adaptació: Jaume Esquius)

Aquí podeu escoltar totes les versions de la cançó:
http://myoldkyhome.blogspot.com/2006/05/hallelujah.html

REDESCOBRINT CHARLEY PATTON



Després del disc de versions de Robert Johnson, va aparèixer al mercat un altre disc de tribut a un dels grans del blues. Aquesta vegada l'homenatjat va ser, ni més ni menys, que el més gran bluesmen del Delta: Charley Patton. El disc porta per títol un dels cèlebres temes de Patton: 'Down The Dirt Road', i en ell apareixen dotze temes dels que ell va compondre o va versionar.

Breu semblança de Charley Patton
Charley Patton va néixer un dia d'abril de 1881, en una plantació de cotó i de blat de moro situada a prop d'Edwards, en l'estat de Mississipi. Les característiques més destacables d'aquest músic són la seva peculiar veu i la seva manera de tocar, gairebé de colpejar, la guitarra. La seva veu, dins de la tessitura de baríton, era una veu ronca que transmetia una gran energia. Utilitzava la seva veu com si es tractés d'un instrument. De vegades, més que cantar emetia sons, fins i tot en ocasions sembla ser que no s'entenia el que cantava, ja que es preocupava d'aconseguir efectes rítmics més que lírics. El seu estil tocant la guitarra era molt característic, tenia una manera de tocar fluida, en la qual predominava la part rítmica sobre la part melòdica. En les llargues sessions de ball on actuava els dissabtes a la nit, acabava colpejant la caixa de ressonància amb el palmell de la mà i martellejant les cordes durant molt temps, mentre la gent ballava sense saber bé què era el que ballava.

Tot el que va gravar ho va fer entre 1929 i 1934. Dels cinquanta títols gravats, únicament 35 eren pròpiament blues; la resta estava composta per cançons de tema religiós, ragtimes i música popular d’arrel negra. Està considerat el màxim representant de l'anomenat 'blues del Delta'. Les cançons de Charley Patton
El títol complet d'aquest CD de cançons de Patton versionades per músics de blues actuals és 'Down The Dirt Road-The songs of Charley Patton'. El disc l'inicien Steve James (guitarra, veu i mandolina) i Mark Rubin (baix) amb el tema 'Elder Greene Blues'; el so que obté James de la mandolina ens trasllada més cap a la música de Yank Ranchel que a la de Charley, però de totes maneres som davant d'una bona versió d'aquest tema. Li segueix una sorpresa, ni més ni menys que Graham Parker, l'artista anglès que va triomfar a mitjan els anys setanta, acompanyat amb el grup The Rumour. Quan vaig veure el seu nom en un disc de blues, no ho podia creure, però he de dir que la versió que interpreta del tema 'Poor Me' és el tema del disc que més s'assembla a l'original. De la resta del disc destaco la potent interpretació que fa Snooky Pryor del 'celebèrrimPony Blues' i la fantàstica 'Sugar Mama' en la veu de Joe Louis Walker acompanyant-se, com no, d'una guitarra. Corey Harris participa amb el breu tema 'Moon Going Down' en la seva línia habitual, és a dir, molt bo. També voldria fer ressaltar com a curiositat la versió que fa l' armonicistaCharlie Musselwhite de 'Pety Vine Blues'. El títol d'aquesta cançó fa referència a un famós tren, i el més curiós és que Musselwhite, potser per ser el més fidel possible a Patton, no utilitza l'harmònica sinó que canta i toca la guitarra. De la resta d'intèrprets del disc no podem oblidar el duo Paul Rishell & Annie Raines i Guy Davis. En definitiva, un disc que pot ajudar els no iniciats en el blues a descobrir un dels pares d'aquesta música, però que no aporta gens nou en l'ombrívol panorama actual del blues.

SON SEALS


SON SEALS EN EDICIÓ DE LUXE
El segell discogràfic de blues Alligator va treure al mercat un disc dins de la col·lecció Deluxe Edition dedicat al guitarrista Son Seals. Anteriorment, en aquesta col·lecció havien aparegut els següents artistes: Albert Collins, Lonnie Brooks, Little Charlie & The Nightcats, Kenny Neal, Hound Dog Taylor, Katie Webster, William Clarke, Roy Buchanan, Johnny Winter i Koko Taylor.
Aquest disc que va editar Alligator el componen quinze temes, dels quals únicament un és inèdit. La pobra presència de temes nous converteix aquest producte en un disc ideal per a aquells que no tinguin res de Son Seals, però presenta escàs interès per a aquells dels seus seguidors que tinguin alguns dels seus discs.
Dos dels temes pertanyen a 'The Son Seals Blues Band', primer disc d'aquest potent guitarrista, i uns altres dos, al fantàstic 'Midnight Son'; del 'Live And Burning' es van extreure tres; dels set següents, dos són de 'Chicago Fire', un de 'Bad Axe', un altre de 'Living In The Danger Zone', dos més del disc 'Nothing But The Truth' i un de 'Live- Spontaneus Combustion'. El tema que no havia estat publicat anteriorment és una peça del propi Son Seals titulada 'Life All By Myself'.
La nota bibliogràfica que acompanya el disc està firmada pel propi cap del segell Bruce Iglauer. En aquesta nota diu de Son Seals que és un guitarrista ple de passió, coratge i sentiment. El seu primer àlbum a Alligator va ser gravat fa gairebé trenta anys, concretament el 1973. Es tracta de 'The Son Seals Blues Band', tercer disc que treia aquest segell, i va ser gravat en dues nits, totalment en directe. Aquest disc de debut és ple de talls aspres (incrementats pel so cru de la seva guitarra Montgomery Ward's Norma, una guitarra de baixa qualitat). El so era cru, però la seva passió es transmet en tot l'enregistrament.
Nascut en el blues
Es pot dir que Son Seals va néixer literalment dins del blues, ja que es va criar a la rebotiga del local que tenia el seu pare a Osceola, Arkanasas: el Dipsy Doodle Club, un bar on actuaven músics de blues. El seu propi pare el va ensenyar a tocar la bateria i la guitarra.
Abans d'acompanyar dos grans guitarristes d'aquella època, Earl Hooker i Albert King, ja havia format la seva pròpia banda. Es va traslladar a Chicago, a la zona del 'south side', el 1971 i allà va començar a fer-se un nom. Va participar en jams al costat de Buddy Guy, Júnior Wells, Magic Slim i amb el que fos el primer artista d'Alligator Hound Dog Taylor. El dia que Hound Dog Taylor va començar la gira posterior al llançament del seu àlbum de debut, va preguntar a Son Seals si volia ocupar el seu lloc en l'actuació que realitzava els caps de setmana en el petit local del carrer 55 anomenat Expressway Lounge. Va ser allà on Bruce Iglauer, creador i cap del segell Alligator, el va veure actuar per primera vegada. Liderava un trio desigual, però, a mesura que anava tocant peces del blues més clàssic, la seva música anava pujant de temperatura i destacava per les notes distorsionades de la seva guitarra i per ràpids punteigs plens de virtuosisme.

MIEL DE ABEJORRO


Torgny Lindgren

Trad. Bengt Oldenburg

Muchnik, Barcelona, 1997

172 pàgs.

Torgny Lindgren és un escriptor suec que ha conreat novel·la, conte i poesia. Aquesta és la seva tercera novel·la. En ella, una escriptora especialitzada en temes com l’amor i la mort, a més a més de vides de sants, arriba a un petit poble situat al nord de Suècia per fer una conferència. Un cop acabada aquesta, un home l’acompanya a una casa aïllada per passar la nit i per partir el dia següent. Una gran nevada fa que l’escriptora no pugui anar-se’n i els dies van passant compartint-los amb dos germans ancians que viuen en dues cases pràcticament iguals separades per un centenar de metres. Els dos estan malalts, l’un pateix una malaltia cardíaca i l’altre, un càncer, cadascú confia a sobreviure l’altre. Tots dos estan sols i no es parlen des de fa anys degut a antigues picabaralles que anirem descobrint conforme passa la novel·la. L’escriptora – de la qual no s’arriba a saber el nom però que està definida físicament amb tres adjectius: prima, angulosa i categòrica- està instal·lada a casa d’un d’ells i sovint visita l’altre. Mitjançant breus converses plenes de simbolisme, a mig camí entre l’absurd i el surrealisme, va descobrint el passat de tots dos. Mentre dedica els dies a parlar amb els dos ancians, va escrivint un llibre que tracta de la vida de Sant Cristòfol. Aquesta és una novel·la d’oposats, la Suècia del Nord i la del Sud; els dos germans són totalment diferents, un és la sal i l’altre el sucre; un és la infantesa i l’altre l’edat adulta. En aquesta estranya i, a la vegada, curiosa novel·la, l’autor no evita els aspectes més sòrdids i repugnants de la vida quotidiana dels dos insòlits personatges, que hi apareixen barrejats amb instants de sensibilitat i bellesa.